El foraster

(Post d'urgència, que l'actualitat apressa)

Anit em vaig empassar el programa El foraster (empassar en el sentit de 'fer passar retina avall', no de 'creure incautament', Déu me'n guard). És un producte que no m'ha agradat mai. Aquella manera de parlar cridant marca de la casa, com si això fes més proper, més "de poble"; aquelles brometes (també en declamació sonora ascendent) per fer ambient; aquells aplaudiments escarrassats; aquell mantell de benevolència que ho embolcalla i ho unifica tot, com si en un poble tot fos bonic, idíl·lic i harmoniós, i aquesta fórmula d'història entranyable + musiqueta evocadora de fons per arrencar la llagrimeta després de les riallades... Buf, mandra infinita.

Però anit hi vaig deixar aturada la tecla del comandament i vaig fer penitència. Per què? Perquè hi sortia un poble de les terres que habito, Masdenverge, i tenia curiositat pel retrat. Una curiositat que, més enllà del poble en si, ja se m'havia despertat a la prèvia (al llarg de la setmana, amb la publicitat diguem-ne insistent tan típica de TV3), en què el locutor pronunciava el topònim com si s'escrivís Mas d'en Verge en comptes de Masdenverge, és a dir, accentuant 'Mas' i 'Ver' i no únicament 'ver', que és com es diu. Ho vaig fer saber als responsables via Twitter; en vaig treure un 'like' del programa (és el que tenen les correccions, que s'han convertit en un clam sord enmig del silenci de la pèrdua de rigor, lingüístic en aquest cas). Tot i així, guardava l'esperança que el presentador, després d'haver passat quatre dies al poble parlant amb la gent, l'hagués après a dir el digués bé. Però no, el va dir pitjor: va mig solucionar el tema dels dos accents, però en un intent penós d'imitar la pronúncia ebrenca (un altre tic que em treu de polleguera i que mereixerà un altre post), va fer tancada la [e] de 'ver', i així ho va repetir fins a la sacietat. No cal, Quim Masferrer, de veritat, pots dir Masdenverge amb totes les neutres que toquen i, sobretot, fer la [e] oberta de 'verge', sisplau, perfavor, per-l'amor-de-Déu, rellamps i trons! Buf, esgotament infinit.

I tornant al retrat que m'encuriosia, em centraré en el primer personatge entrevistat (ui, veig que va ser el tercer, que la tecla del comandament va arribar tard), un noi jove que feia poc que havia tornat a viure al poble, taurí, embolador de professió d'afició (guarnit per a l'ocasió amb una dessuadora estampada amb un cap de bou embolat), que va portar el presentador fins a la plaça de bous i va dir-li com era de grandiós tot el que sentia en ser allí, al mig de la plaça. El personatge no em sorprèn, n'hi ha uns quants per aquí; el que em sorprèn és que per als realitzadors fos una cosa a destacar i emblanquinar, com una cosa normal de poble, d'aquesta Catalunya profunda tan espontània i graciosa. I em va sorprendre sobretot el comentari de Masferrer, que va dir que a ell això dels bous li costava d'entendre, però que a vegades, per entendre les coses, s'ha de ser d'allà. Buf, saturació infinita.

Al Quim Masferrer li recomanaria aquest article, perquè li obrís el camp de visió per fugir de tòpics, etiquetes i simplificacions, però suposo que la "gràcia" del programa és precisament aquesta pàtina de superficialitat revestida d'anecdotari acrític per mostrar una postal ideal destinada al simple entreteniment sense filtres.

(El foraster és el programa estrella de la tele pública de Catalunya. Perplexitat infinita... o no).

La natura fora de pantalla

De tots és sabut que l'arribada de la primavera fa sortir de caus, nius, forats, roques, branques i soques tota mena de bestioles (llevat dels conills, que són de presència perenne). Quan vius a la ciutat això ho saps més d'oïda i de llegida (o de traduir documentals) que de vivència, perquè a banda de la bestiola humana poca moguda faunística extra hi ha, però en #lameuanovavidarural l'experiència d'aquest tràfec de vida animal és aclaparadora per a una urbanita de fe com jo. I és ben bé que el fris de les meues aventures amb el nou entorn seria una bona font d'inspiració per a un retaule del tipus El jardí de les delícies amb estètica 13 Rue del Percebe i tocs de paleta burtoniana i hitchcockiana. Aquí una mostra de les noves estampes quotidianes protagonitzades fins ara:

- Un nombre indeterminat de moixons ha muntat niu a la xemeneia i entren i surten a cop de batuda d'ales que ressona enmig del silenci i de la xerrameca televisiva.

- Fa un parell de setmanes van entrar dos moixons al despatx, i jo primer (cames ajudeu-me) i ells quan van poder (ales ajudeu-nos) vam abandonar l'espai, contrariats i esglaiats a l'uníson.

- Llangardaixos i dragonets s'esmunyen entre pedres i troncs o pugen i baixen parets "como cocodrilo por su casa".

- Un parell de senyors gripaus feixucs i panxuts apareixen a les nits passejant-se pels voltants de la casa i desperten la histèria canina col·lectiva, que s'ha endut algun ensurt en forma de substància verinosa aplacada amb rapidesa i eficàcia gentilesa d'oh-internet.

- Hem vist una sssssserp (tan llarga i gruixuda com la essa més llarga i gruixuda que es pugui dibuixar) serpentejar entre escletxes de rocam i fustam i arrossegant-se a velocitat de llamp de rellamps davant el nostre esguard estupefacte.

- L'altre dia, de la cuina estant, vam observar com una guineu de cuassa espectacular resseguia un marge amb un conill a la boca (encara no hem aconseguit tornar a encaixar la mandíbula).

- Ens hem hagut de veure, pic i pala en mà i a la llum del capvespre, enterrant dos conills i una rata esbudellats per la nostra estimada i dolça gosseta rebatejada aquí, en la seua nova identitat jekylliana, com a Killer Greta.

- I avui mateix, fa un parell d'hores, he "rescatat" un ratolinet de la piscina i l'he deixat en terra ferma fora de la tanca. Encara no sé si he pres la millor decisió: què és pitjor, que mori d'agonia o que reaparegui al cap del temps en forma de rata gegant?

- Tot això sense comptar les corredisses diürnes i les raves nocturnes dels conills, omnipresents, el repertori festivaler d'insectes més o menys o gens simpàtics i en menys o més o descomunal concentració, o la simfonia de cants, sons, udols, crecs, crics, sorolls i sorollets, diürns i nocturns, sense identificar i amb gran poder... ehem... evocador.

Efectivament, com deixen entreveure aquestes línies, no és un dia a dia fàcil ni avorrit i no el visc tampoc amb la naturalitat que la natura que tant venero requereix. Més aviat podríem dir que el visc amb un nivell alarmant preocupant considerable d'estrès. Però penso que si a l'Amazones s'ho maneguen, què no podré fer jo en una simple garriga ebrenca?

Soc (diacrític recentment eliminat) conscient a més que aquí les espècies invasores som nosaltres i, tot i aquesta evidència irreversible, tinc tota la voluntat posada a rebaixar els meus nivells d'alienació i afavorir la convivència perquè la nostra presència, si bé invasiva, sigui almenys de baixa intensitat. Obro els braços, doncs, a l'univers de les casetes niu i els hotels d'insectes i a totes les mesures actives no agressives destinades a afavorir l'harmonia en aquesta meua nova vida rural. Que els astres m'acompanyin!

Un balanç

Quan vaig tornar al blog em pensava que hi mantindria una freqüència de publicacions més digna, però ja s'ha vist que no. No em burxaré la ferida ni hi faré més voltes; és així, sóc així, res a fer ni res més a dir.

Fa poc més de quatre mesos que vam deixar Barcelona per anar a instal·lar-nos al camp i vora l'Ebre. Que fos al camp era prioritari; que fos a les terres on vaig créixer, no, però era el que tenia més sentit quan vam prendre la decisió... així que, ben mirat, potser sí que també va ser una prioritat. No sé si ha passat prou temps ni si han passat prou coses, per fora i per dins, per poder fer balanç, però també és cert que de balanços se'n poden fer fins i tot d'un dia per l'altre. Aquest balanç, doncs, és el que puc fer ara, diferent de si l'hagués fet fa tres mesos i diferent segurament del que podria fer d'aquí a un any.

Amb els canvis hi tinc una relació contradictòria i en certa manera conflictiva: no puc viure sense fer-ne sovint i, d'altra banda, em costen molt de gestionar i assumir. I aquest canvi, si bé era un retorn a un lloc ja conegut, hi ha dies que se'm fa una muntanya. No és cap secret que el meu vincle amb aquestes terres té llums i ombres; les primeres em són fàcils d'identificar, les segones no sempre. I amb aquest vincle nyigui-nyogui encaro la meua nova vida, sempre intentant, això sí, que les primeres guanyin cada vegada més protagonisme. Cap drama ni res de l'altre món, un equilibri més, com els que fa tothom.

Val a dir que de llums n'hi ha moltes, des de la més física que entra per les finestres acompanyada de refilets de moixons o la que té forma d'aire net i d'espai vital, fins al temps pausat que es nota en les cares i l'ànim de la gent. I a escala més personal, estic contenta dels retrobaments i les noves coneixences, de poder participar activament, més enllà de les xarxes, en causes que em motiven, i d'haver-me pogut aturar (malgrat la mudança i la moguda) a pensar què no vull seguir fent i cap a on vull anar a partir d'ara. Tot plegat (o una part almenys) ho aniré desencriptant i ampliant en pròximes entregues.

Mentrestant, segueixo enyorant Barcelona, no us penseu, però també sé que sempre serà així. I amb les certeses sempre és més fàcil viure, diuen.

Anades i vingudes (I)

Que xulo que era això dels blogs. És fàcil i a vegades inevitable perdre's per facebooks i twitters, però sempre he pensat que els blogs són un espai per trobar-se. M'agrada tornar-m'hi a trobar, i m'agradaria tornar a trobar-vos-hi.

La casualitat, o la causalitat, ha volgut que torni al blog quan sóc a les portes d'un nou canvi de vida, un dels grossos. Aquesta serà segurament la meua última setmana a Barcelona, vivint-hi. Em costa de verbalitzar i tot, uf. De fa uns dies moure's per la ciutat ha agafat un aire de comiat, però tot i així m'està costant molt tancar portes. Ahir vaig fer la que havia de ser l'última classe de ceràmica amb la Chisato, però només vaig poder esmaltar la tetera, perquè la sucrera no estava cuita. Amb el dubte de si aconseguiré extreure un parell d'hores més del meu tetris logístic per esmaltar i recollir les peces pendents, vaig sortir del taller que ja era fosc. Tot i que sempre m'afanyo per passar ràpid el tros odiós de Via Laietana, ahir vaig caminar tranquil·lament, amb les mans a la butxaca i observant el meu voltant amb la curiositat d'un primer dia. A la plaça de Ramon Berenguer vaig veure un senyor que intentava alçar-se d'una cadira i no podia; vaig acostar-m'hi i li vaig preguntar si volia que l'ajudés. Em va demanar si el podia acompanyar fins al costat de La Colmena, que vivia allí, que era vidu i arquitecte, i que es deia Lluís. Jo li vaig dir que havia treballat un temps al carrer Llibreteria, en una agència de traducció. Vam arribar fins a la porta de casa seua, es va treure la gorra i em va agrair per quarta o cinquena vegada que l'hagués acompanyat. Em va desitjar llarga vida. I vaig pensar que havia sigut una manera bonica de dir adéu a Barcelona. Em va fer feliç dedicar aquells minuts a aquell senyor menut i encongit, de peus grans i ulls blaus. Em va alegrar saber que allí encara hi vivia algú amb més història que el turisme massiu i l'airbnb. Una alegria tanmateix agredolça si me l'imagino en la soledat del seu dia a dia. En deixar-lo, vaig seguir fins a la plaça del Rei, preciosa, i en tombar per Santa Clara vaig passar per davant d'un arpista que tocava al costat del Frederic Marés. A cada pas meu s'esmorteïa el so de l'arpa i m'arribaven les notes de l'enèsima versió del "Hallellujah" del Leonard, una cançó que sempre embolcalla l'ambient, en aquest cas l'esplanada de la Catedral, amb la silueta majestuosa retallada sobre el cel de quarts de vuit. Sorprenentment hi havia poca gent; les parades dels antiquaris sembla que no són reclam com els mangos i les zares del Portal de l'Àngel, però ho van ser per mi i passejar-m'hi i embadalir-me en les antigalles em va servir de colofó perfecte d'aquell breu però intens trajecte des del taller de ceràmica de la Chisato. Així és Barcelona, aquesta és la Barcelona que trobaré a faltar. Però estic contenta de saber que encara existeix, que conserva aquests oasis que la fan tan humana i tan única malgrat tots els malgrats.

I al marge del que em pugui brindar la ciutat aquests últims dies, he volgut també acomiadar-me de la meua vida a Barcelona (de Barcelona no te'n pots acomiadar mai) anant a conèixer llocs que no m'havia dignat a visitar en tots aquests anys, gairebé vint (oh vergonya que no hi ha coixí prou gran per amagar). I amb aquesta idea dilluns vaig fer de turista per Sant Andreu, un barri on només havia posat els peus un parell de vegades, fa anys en una barbacoa a casa d'un amic i no fa tant en un concert al SAT. Una pena no haver-ho fet més vegades. Aquí quatre fotos de la meua petita ruta de descoberta:

M'agradaria reprendre el ritme blogaire que vaig tenir fa un temps i escriure sobre les coses petites (o grans) del dia a dia. Hauria de ser més breu, en sóc conscient. A veure si me'n surto, perquè és xulo això dels blogs!

PS: Per cert, vam tornar de Viena fa més d'un any (passen moltes coses entre post i post, glups). Quan ja estigui més instal·lada a la nostra nova casa vora l'Ebre, faré ruta de blogs, que tinc ganes de saber de vosaltres.

Un nus

Hauria d'escriure per què torna a fer una eternitat que torno a no escriure al blog, hauria de presentar les meues repetitives excuses, fer potser alguna pinzellada estiuenca, explicar el meu present, algun pla de futur, penjar alguna foto del sol o del mar... i el mar em porta la imatge d'aquesta setmana. I hauria pogut escriure un pamflet encès sobre les salvatjades que es fan en aquest país contra els animals, sobre l'article que no vaig poder llegir en què explicaven fil per randa com hi ha qui es diverteix clavant punxes, espases, coces, puntades de peu a un pobre vedell, un tema que a vegades m'emporto al llit i no em deixa dormir, però que no és un tema. La depravació, la deshumanització, l'absència d'ànima... la imatge d'aquesta setmana. I busco, dèbil i covarda, algun recurs d'autoajuda barata per esborrar-m'ho tot de la ment i del cor, perquè ves, la vida continua, no? La vida... I l'autoajuda, barata o no, no serveix de res. Expliquem-li una mica això de l'autoajuda a aquest pare supervivent. Supervivent, quina puta broma. I la imatge d'aquesta setmana corre per les xarxes. "Està bé que es mostri; així la gent per fi en parla". Sí, i tant que en parla, i ho plora, segurament, i què? I què, que veiem aquesta imatge? I què, que en parlem? I què. I en un altre moment llegeixo que dos noietes han estat condemnades a ser violades col·lectivament per un delicte de no sé quin familiar. Que recollim signatures. Sí? Signatures? Per a què? I com es paeix, tot això? Ho hem de pair? Potser no caldrà, només es tracta d'encendre la tele, posar-nos una sèrie, fer una birra, anar a dormir i l'endemà córrer cap a la feina, a seguir fent la nostra vida autòmata. Al cap i a la fi, encara no ha trucat ningú a casa nostra. Tot passa en un altre lloc. Sí? Tot passa a fora? Enllà? A les xarxes? O fins i tot tan lluny que potser ni tan sols passa? Deu ser això, perquè surts al carrer, i oh que bé les vacances, quin relax, quina desconnexió, i déu n'hi do quina estrena de setembre, quin estrès, tu. I la imatge d'aquesta setmana. I aquest pare que ha vist com el mar li engolia la vida i tota esperança, i que ha tingut la mala sort de sobreviure. Què dic "mala sort", si la vida és un regal? Com goso? I aquest cap de setmana ens desestressarem amb un mojito i unes bones converses sobre la (nostra) vida quotidiana. Potser farem un racó a l'agenda per anar a encendre una espelma o fer un minut de silenci, potser signarem mil peticions més. I així, anar fent. Però ja no es pot anar fent. Jo ja no puc. I no sé què fer. Però la impotència que sento ja no és de les d'anar passant dies i empenyent anys perquè-què-hem-de-fer-sinó. La impotència, avui, és culpable i és un luxe.

Un "Contacontes" per acompanyar els membres d'aquesta família en els seus respectius viatges, i per acompanyar totes aquestes persones que només, només, intenten fugir de l'horror.

Marxar

Deixar-ho tot, però no del tot, perquè te'n vas en família. Decidir, a les portes dels quaranta, fer aquell pas que sempre havies volgut fer. Aprofitar facilitats que fan menys aventura l'aventura, i afegir-hi entrebancs (propis i aliens) perquè almenys la salsa piqui una mica. Carregar el cotxe de trastos i il·lusions, de ganes de menjar-te la nova ciutat. Trobar-te que, al cap de cinc mesos, se't menja una mica ella a tu. Ella, tan monumental i majestuosa com monòtona i freda. Tan verda i endreçada com grisa i impenetrable. Tot tan controlat com sorprenentment caòtic. I no, no ho has deixat tot, però et falten massa coses.

Així ha estat Viena per a mi aquests primers mesos. Aquesta és la Viena que he intentat entendre cada dia. Viena és això, i no necessàriament tot alhora, i a estones res d'això també, com quan surt el sol i la gent sembla que somriu i es relaxa, o quan un dissabte al matí passeges per Naschmarkt i sents les olors i les veus que et transporten, amb una empenteta d'imaginació, més a l'est i més al sud, o quan t'oblides de l'accent vienès, de l'hostilitat de certs funcionaris i de la humitat glaçadora per improvisar fragments de vida de turista que per moments t'alliberen de neures i neguits. Cada dia ha estat una petita lluita amb la Viena que m'espera al carrer i la que se m'ha ficat a dins.

Però de cop i volta (literalment) també ha arribat la primavera, i Viena s'ha tenyit de sol, flors i refilets. Allò que diuen que el clima afecta l'estat d'ànim no és un tòpic, i fins i tot els vienesos, tan avesats com deuen estar al fred i a la reclusió, sembla que desprenen una altra energia amb l'arribada, confiem que imparable ja, de la bonança. O potser sóc jo, que el prisma primaveral m'ho fa veure i viure tot amb millors ulls i menys enyorances.

He maleït la decisió unes quantes vegades, però sento que he superat la primera prova, les hostilitats del desarrelament i els episodis de frustració en les meues batalles lingüístiques. Sento que, si no passa res, això va per llarg, tan llarg com permeti el pròxim hivern. I mentrestant, gaudirem de la primavera i qui sap si neix una petita història d'amor.

Entre línies

Aquesta feina que tinc de seure hores davant una pantalla potinejant textos, a banda de dur-me contractures musculars i boirines oculars, també em regala noms, frases, idees, teories, històries... que em guardo al calaix de llocs on tornar (el que seria, en versió 2.0, la llista de preferits). I avui el regal és un nom propi: Jorge Riechmann, poeta i mil coses interessantíssimes més. A mi, d'entrada, la poesia se m'encalla una mica, però em sembla que aquesta troballa és una bona ocasió per donar-li una nova oportunitat. Si a això hi sumem el meu recurrent propòsit d'any nou (llegir més), ja no tinc excusa.

Abolir la nostalgia

Es la hermana tullida del deseo.
De nada verdadero se predica.
Le place avasallar: busca vasallos.
No le miréis las manos,

                                        perder es imposible.

Abolir la nostalgia, esa tenia violenta,

esa impotencia desovillada en máscara,

mi desdentada amiga más voraz.

Untarle el cuerpo de brea y de vergüenza.

Sea

la desolada quimera del presente

nuestro empeño imborrable.

Jorge Riechmann

La tria del poema no és casual. Són dies de nostàlgies invasores que s'han instal·lat a casa i sembla que de moment no volen marxar. Però que s'hi estiguin més o menys temps només depèn de mi, ho sé. Així que, com diria el bon Feliu, "un present només per compartir-lo, sumar presents per al demà".