Cap a l'anticicló

Quedar-se tot l'agost a la ciutat ha sigut un bon pla: feina a ritme relaxat, el barri buit, festes majors, viatges a la botiga de bricolatge i arreglos domèstics, sessions de cine pendents i sopars a l'aire lliure, petites escapades de cap de setmana, cerveses a les terrasses d'estiu, llargues passejades, barbacoes al jardinet, noves descobertes barcelonines, companyia d'amics que van i vénen, plans de pròxims retrobaments...

I tot i així, les ganes de pujar a l'avió són incontenibles, com la pluja que cau avui. Demà, per sort, les podrem satisfer.

Les Açores al Google Images. Properament, imatges de collita pròpia.

La xafogor

El cos sua, degota. Ha de suar per mirar de desempallegar-se d'aquesta calor sufocant. L'atmosfera, però, també és humida i va carregada de partícules que no deixen espai a les molècules corporals que es volen desprendre (no per capritx, són coses del termòstat). No hi ha treva. La pressió de l'entorn és aclaparadora. I el cos fa el que pot: es venta, es desprèn de tot el que l'embolcalla però guardant-se prou de provocar cap escàndol; deixa anar un renec, a tot estirar, i, enganxifós, segueix trampejant els dies, uns dies que s'allargassen com una mala ombra sense ni un bri d'aire. 

Sembla que s'acosten canvis. Aire fresc. Evaporació. Condensació. Pluja? Tant de bo. Una pluja que es deixi caure decidida, sense pausa ni escletxes, implacable i duradora. Tot apunta, però, que serà tempesta. És igual. L'important és que faci net.

Migració

"Heu de marxar d'aquest país. La cosa està fatal i anirà a pitjor. Això ja no té remei". Últimament rebo aquest missatge de manera constant, repetitiva, com un mantra tòxic que em trepana el cervell.

En altres temps, me n'hauria anat mil vegades, a mil llocs diferents, per conèixer, per viure, per tastar la llibertat, per créixer. I per decisió pròpia. Però ara, justament ara, seria la renúncia, la por, la resignació i la derrota, el que em mouria a marxar. Ara es tractaria de fugir. 

I si tots féssim el mateix, si tots (els que podem) marxem, qui quedarà? Què se'n farà d'aquest tros de terra que ens ha vist créixer i que hem après a estimar, a cuidar i a intentar fer millor cada dia? Hem de permetre, sense més, que una colla de personatges sense escrúpols se n'apoderin i ens ho prenguin tot?

Abans no he escrit la segona part del missatge que obria el post, una de les respostes que m'arriben a aquestes preguntes que em faig: "És problema dels que es quedin".

No tinc aires d'heroïna de Marvel i sóc conscient que jo sola no puc salvar ningú, però per mi ara marxar significaria perpetuar la manera de fer que ens ha portat a aquest desastre, acatar les regles del joc que se'ns imposen, seguir obeint les ordres que ens vénen de dalt i renunciar a l'esperança. 

Confesso que a vegades em supera el desencís, i no sé si acabarà aflorant l'instint de supervivència més primitiu, o l'egoisme que tant s'han aplicat a inculcar-nos, però ara per ara em nego a acceptar el "sálvese quien pueda". Tot el que m'han ensenyat, tot el que he après, l'herència rebuda i la meua consciència, em diuen que m'he de quedar per seguir construint els meus somnis. No sé si m'adono realment del pendent d'aquest camí ni de tot el que ens queda per veure i per viure, però ara no es pot fugir cap al no-res; toca deixar petjada i no esperar que ens expliquin la història.

Sí, ho tenim magre, ho tenim tot per refer, però vull pensar que tot segueix sent possible. Espero no pecar d'ingènua, però aquesta convicció és l'únic instint de supervivència que em serveix.