Un petit collage carregat dels millors desitjos.
divendres, 21 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
Un kit-kat de sofà
Fa dies que em passegen pel cap diferents temes dels quals m'agradaria parlar al blog; n'hi ha que tenen esborrany i tot a la llista d'escrits, però tots em demanen una energia espremedora que últimament no tinc, i per tocar-los a la lleugera m'estimo més deixar-los en standby. Qui sap si acabaran veient la llum. Incertesa pura, com els temps que corren, però almenys amb això no hi perdrem gran cosa.
I com que tot plegat porta aquest tel de feixuguesa, optaré per fer un post d'aquells ociosos, lleugers, de passar l'estona sense pena ni glòria, però que almenys em servirà per saludar-vos i mantenir amb una mica de vida aquest blog, que tinc un pèl deixat de la mà de Déu.
Coneixeu en Dave, la Ruth, el Nate, la Claire, en Keith, la Brenda i el Rico? Potser us sonen, o potser no. En tot cas, no crec que us faci cap gran descoberta perquè, com sempre, faig tard. Són els protagonistes de la sèrie Six feet under (A dos metros bajo tierra) i, des de fa una setmana, són els nostres nous companys de sofà. Bé, ells fan i desfan, nosaltres ens ho mirem, com voyeuses rendides a la seua imperfecció humana, o potser emmirallant-nos-hi. Perquè la seua imperfecció és també la nostra, però molt més fàcil i plaent de mirar. Coses d'imperfeccions humanes, ves.
Des de Lost que no estava tan enganxada a la pantalla. Si us agrada això d'espatxurrar-vos al sofà de tant en tant i empassar capítols non-stop, no us la perdeu! [Això si encara no l'heu vista, perquè un dels actors ha tingut temps, després, de protagonitzar Dexter, tota una altra sèrie de culte, que òbviament serà la següent.]
I com que em conec i no sé si em dignaré a fer res per aquí abans d'acabar l'any, us regalo aquesta cançó que em ronda de fa dies i que algú qualifica de nadala postexistencial. Espero que la gaudiu tant com jo, malgrat la nostàlgia galopant que em transmet (però sóc jo, que estic tonta aquests dies).
I com que tot plegat porta aquest tel de feixuguesa, optaré per fer un post d'aquells ociosos, lleugers, de passar l'estona sense pena ni glòria, però que almenys em servirà per saludar-vos i mantenir amb una mica de vida aquest blog, que tinc un pèl deixat de la mà de Déu.
Coneixeu en Dave, la Ruth, el Nate, la Claire, en Keith, la Brenda i el Rico? Potser us sonen, o potser no. En tot cas, no crec que us faci cap gran descoberta perquè, com sempre, faig tard. Són els protagonistes de la sèrie Six feet under (A dos metros bajo tierra) i, des de fa una setmana, són els nostres nous companys de sofà. Bé, ells fan i desfan, nosaltres ens ho mirem, com voyeuses rendides a la seua imperfecció humana, o potser emmirallant-nos-hi. Perquè la seua imperfecció és també la nostra, però molt més fàcil i plaent de mirar. Coses d'imperfeccions humanes, ves.
Des de Lost que no estava tan enganxada a la pantalla. Si us agrada això d'espatxurrar-vos al sofà de tant en tant i empassar capítols non-stop, no us la perdeu! [Això si encara no l'heu vista, perquè un dels actors ha tingut temps, després, de protagonitzar Dexter, tota una altra sèrie de culte, que òbviament serà la següent.]
I com que em conec i no sé si em dignaré a fer res per aquí abans d'acabar l'any, us regalo aquesta cançó que em ronda de fa dies i que algú qualifica de nadala postexistencial. Espero que la gaudiu tant com jo, malgrat la nostàlgia galopant que em transmet (però sóc jo, que estic tonta aquests dies).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)