Quan vaig tornar al blog em pensava que hi mantindria una freqüència de publicacions més digna, però ja s'ha vist que no. No em burxaré la ferida ni hi faré més voltes; és així, sóc així, res a fer ni res més a dir.
Fa poc més de quatre mesos que vam deixar Barcelona per anar a instal·lar-nos al camp i vora l'Ebre. Que fos al camp era prioritari; que fos a les terres on vaig créixer, no, però era el que tenia més sentit quan vam prendre la decisió... així que, ben mirat, potser sí que també va ser una prioritat. No sé si ha passat prou temps ni si han passat prou coses, per fora i per dins, per poder fer balanç, però també és cert que de balanços se'n poden fer fins i tot d'un dia per l'altre. Aquest balanç, doncs, és el que puc fer ara, diferent de si l'hagués fet fa tres mesos i diferent segurament del que podria fer d'aquí a un any.
Amb els canvis hi tinc una relació contradictòria i en certa manera conflictiva: no puc viure sense fer-ne sovint i, d'altra banda, em costen molt de gestionar i assumir. I aquest canvi, si bé era un retorn a un lloc ja conegut, hi ha dies que se'm fa una muntanya. No és cap secret que el meu vincle amb aquestes terres té llums i ombres; les primeres em són fàcils d'identificar, les segones no sempre. I amb aquest vincle nyigui-nyogui encaro la meua nova vida, sempre intentant, això sí, que les primeres guanyin cada vegada més protagonisme. Cap drama ni res de l'altre món, un equilibri més, com els que fa tothom.
Val a dir que de llums n'hi ha moltes, des de la més física que entra per les finestres acompanyada de refilets de moixons o la que té forma d'aire net i d'espai vital, fins al temps pausat que es nota en les cares i l'ànim de la gent. I a escala més personal, estic contenta dels retrobaments i les noves coneixences, de poder participar activament, més enllà de les xarxes, en causes que em motiven, i d'haver-me pogut aturar (malgrat la mudança i la moguda) a pensar què no vull seguir fent i cap a on vull anar a partir d'ara. Tot plegat (o una part almenys) ho aniré desencriptant i ampliant en pròximes entregues.
Mentrestant, segueixo enyorant Barcelona, no us penseu, però també sé que sempre serà així. I amb les certeses sempre és més fàcil viure, diuen.
Comparteixo molt aquest post, per moltes de les coses que expliques. La manera de viure els canvis, em recorda molt a com els visc jo.
ResponEliminaI el tema d'anar a viure fora. Jo encara no ho he fet, però no trigaré. En el meu cas, perquè el meu company és de camp i la ciutat no li agrada. A més, per la seva feina, es passa molt de temps al Priorat i hem de trobar un equilibri. I en això estem, en trobar un equilibri. Ell voldria una masia i jo necessito un nucli urbà, amb transport públic i vida de botigues, si no, el canvi seria massa inassumible per a mi, que a més, he de venir cada dia a BCN a treballar. Molta gent em pregunta que si estic segura, i la veritat, és que en tinc ganes. Tot i que sé que no serà fàcil canviar de xip, deixar la manera ràpida de viure de la ciutat.
Molts ànims, endavant amb els canvis. I que les ombres vagin desapareixent per deixar pas a la llum, que a les terres de l'Ebre és una passada!!!!
I ben tornada!!! encara que sigui cada quatre mesos. Petonets!!!
Hola, rits, I benretrobada, quina il·lusió! Tu també ets de les incombustibles... ;)
EliminaDoncs sí, és tot un senyor canvi. A mi em pot la impulsivitat, que carrego d'il·lusió, massa vegades desmesurada i un punt il·lusa podríem dir. Em munto la meua pel·lícula ianqui de flors i violes i després feina i treballs per refer l'argument de dalt a baix, però sense desfer-lo. I aquí estic, encara en fase pròleg i amb moltes peces descol·locades, però ja anirem fent via. Això sí, tenia clar (tinc clar) que si deixava Barcelona era per anar al camp; una ciutat petita o un poble gran, ni tan sols un poblet de quatre cases, no eren opció.
Pensa-t'ho bé, eh? ;) És broma... De segur que serà una experiència fantàstica!
Gràcies per passar per aquesta illa mig abandonada! :)
Sempre és un plaer llegir-te, però m'hauré d'esperar a entregues posteriors per desencriptar jo també què estàs explicant, perquè la veritat és que no s'entén massa, a banda que has deixat la ciutat per anar cap a l'Ebre. Tots aquests canvis, que aquest ja n'és un d'important i implica moltes coses, no ens els deixes veure, però saps com fer-ho per captar totalment la meva atenció. Com si això fos un bon llibre, tinc ganes de saber més.
ResponEliminaGràcies, XeXu. Sempre és una alegria saber-te per aquí. I aquests compliments, venint d'un lector crític i voraç com tu, tenen un gran valor, així que me'ls guardo a la capseta dels tresors. :)
EliminaSoc molt pesada, ho sé, i a sobre m'he permès el luxe de fer un post de farciment, una llicència que amb aquest ritme letàrgic de publicacions m'hauria d'estar prohibida. Però t'avançaré que els canvis anunciats ara mateix estan una mica desinflats i m'estimo més esperar que agafin aire.
de vegades després d'una decisió ens hem de deixar portar una mica per la vida mateix, jo crec que viure amb més tranquil·litat ja és de per si un gran pas. Sort i més entregues
ResponEliminaUn altre dels resistents, quina alegria!
EliminaTens raó, Joan; deixar-se portar, fluir com diuen ara, és un consell molt savi... i molt difícil de practicar. Però s'ha de tenir sempre present.
Gràcies per passar també i pels bons desitjos! A veure si me'n surto.