Un nus

Hauria d'escriure per què torna a fer una eternitat que torno a no escriure al blog, hauria de presentar les meues repetitives excuses, fer potser alguna pinzellada estiuenca, explicar el meu present, algun pla de futur, penjar alguna foto del sol o del mar... i el mar em porta la imatge d'aquesta setmana. I hauria pogut escriure un pamflet encès sobre les salvatjades que es fan en aquest país contra els animals, sobre l'article que no vaig poder llegir en què explicaven fil per randa com hi ha qui es diverteix clavant punxes, espases, coces, puntades de peu a un pobre vedell, un tema que a vegades m'emporto al llit i no em deixa dormir, però que no és un tema. La depravació, la deshumanització, l'absència d'ànima... la imatge d'aquesta setmana. I busco, dèbil i covarda, algun recurs d'autoajuda barata per esborrar-m'ho tot de la ment i del cor, perquè ves, la vida continua, no? La vida... I l'autoajuda, barata o no, no serveix de res. Expliquem-li una mica això de l'autoajuda a aquest pare supervivent. Supervivent, quina puta broma. I la imatge d'aquesta setmana corre per les xarxes. "Està bé que es mostri; així la gent per fi en parla". Sí, i tant que en parla, i ho plora, segurament, i què? I què, que veiem aquesta imatge? I què, que en parlem? I què. I en un altre moment llegeixo que dos noietes han estat condemnades a ser violades col·lectivament per un delicte de no sé quin familiar. Que recollim signatures. Sí? Signatures? Per a què? I com es paeix, tot això? Ho hem de pair? Potser no caldrà, només es tracta d'encendre la tele, posar-nos una sèrie, fer una birra, anar a dormir i l'endemà córrer cap a la feina, a seguir fent la nostra vida autòmata. Al cap i a la fi, encara no ha trucat ningú a casa nostra. Tot passa en un altre lloc. Sí? Tot passa a fora? Enllà? A les xarxes? O fins i tot tan lluny que potser ni tan sols passa? Deu ser això, perquè surts al carrer, i oh que bé les vacances, quin relax, quina desconnexió, i déu n'hi do quina estrena de setembre, quin estrès, tu. I la imatge d'aquesta setmana. I aquest pare que ha vist com el mar li engolia la vida i tota esperança, i que ha tingut la mala sort de sobreviure. Què dic "mala sort", si la vida és un regal? Com goso? I aquest cap de setmana ens desestressarem amb un mojito i unes bones converses sobre la (nostra) vida quotidiana. Potser farem un racó a l'agenda per anar a encendre una espelma o fer un minut de silenci, potser signarem mil peticions més. I així, anar fent. Però ja no es pot anar fent. Jo ja no puc. I no sé què fer. Però la impotència que sento ja no és de les d'anar passant dies i empenyent anys perquè-què-hem-de-fer-sinó. La impotència, avui, és culpable i és un luxe.

Un "Contacontes" per acompanyar els membres d'aquesta família en els seus respectius viatges, i per acompanyar totes aquestes persones que només, només, intenten fugir de l'horror.

Marxar

Deixar-ho tot, però no del tot, perquè te'n vas en família. Decidir, a les portes dels quaranta, fer aquell pas que sempre havies volgut fer. Aprofitar facilitats que fan menys aventura l'aventura, i afegir-hi entrebancs (propis i aliens) perquè almenys la salsa piqui una mica. Carregar el cotxe de trastos i il·lusions, de ganes de menjar-te la nova ciutat. Trobar-te que, al cap de cinc mesos, se't menja una mica ella a tu. Ella, tan monumental i majestuosa com monòtona i freda. Tan verda i endreçada com grisa i impenetrable. Tot tan controlat com sorprenentment caòtic. I no, no ho has deixat tot, però et falten massa coses.

Així ha estat Viena per a mi aquests primers mesos. Aquesta és la Viena que he intentat entendre cada dia. Viena és això, i no necessàriament tot alhora, i a estones res d'això també, com quan surt el sol i la gent sembla que somriu i es relaxa, o quan un dissabte al matí passeges per Naschmarkt i sents les olors i les veus que et transporten, amb una empenteta d'imaginació, més a l'est i més al sud, o quan t'oblides de l'accent vienès, de l'hostilitat de certs funcionaris i de la humitat glaçadora per improvisar fragments de vida de turista que per moments t'alliberen de neures i neguits. Cada dia ha estat una petita lluita amb la Viena que m'espera al carrer i la que se m'ha ficat a dins.

Però de cop i volta (literalment) també ha arribat la primavera, i Viena s'ha tenyit de sol, flors i refilets. Allò que diuen que el clima afecta l'estat d'ànim no és un tòpic, i fins i tot els vienesos, tan avesats com deuen estar al fred i a la reclusió, sembla que desprenen una altra energia amb l'arribada, confiem que imparable ja, de la bonança. O potser sóc jo, que el prisma primaveral m'ho fa veure i viure tot amb millors ulls i menys enyorances.

He maleït la decisió unes quantes vegades, però sento que he superat la primera prova, les hostilitats del desarrelament i els episodis de frustració en les meues batalles lingüístiques. Sento que, si no passa res, això va per llarg, tan llarg com permeti el pròxim hivern. I mentrestant, gaudirem de la primavera i qui sap si neix una petita història d'amor.

Entre línies

Aquesta feina que tinc de seure hores davant una pantalla potinejant textos, a banda de dur-me contractures musculars i boirines oculars, també em regala noms, frases, idees, teories, històries... que em guardo al calaix de llocs on tornar (el que seria, en versió 2.0, la llista de preferits). I avui el regal és un nom propi: Jorge Riechmann, poeta i mil coses interessantíssimes més. A mi, d'entrada, la poesia se m'encalla una mica, però em sembla que aquesta troballa és una bona ocasió per donar-li una nova oportunitat. Si a això hi sumem el meu recurrent propòsit d'any nou (llegir més), ja no tinc excusa.

Abolir la nostalgia

Es la hermana tullida del deseo.
De nada verdadero se predica.
Le place avasallar: busca vasallos.
No le miréis las manos,

                                        perder es imposible.

Abolir la nostalgia, esa tenia violenta,

esa impotencia desovillada en máscara,

mi desdentada amiga más voraz.

Untarle el cuerpo de brea y de vergüenza.

Sea

la desolada quimera del presente

nuestro empeño imborrable.

Jorge Riechmann

La tria del poema no és casual. Són dies de nostàlgies invasores que s'han instal·lat a casa i sembla que de moment no volen marxar. Però que s'hi estiguin més o menys temps només depèn de mi, ho sé. Així que, com diria el bon Feliu, "un present només per compartir-lo, sumar presents per al demà".

Deutes

Ni sabia que encara tenia actiu el blog. Bé, això d'actiu és un parlar. Tècnicament actiu, podríem dir, gràcies a les connexions internes de la xarxa i gràcies també, i curiosament, a la meua inacció, la de no esborrar-lo.

Ni sé quant fa de l'última entrada, no ho vull ni mirar. Probablement un any. O segurament, més. Quin vertigen.

Tampoc no sé ben bé què hi torno a fer, aquí. Bé, menteixo. Sí que ho sé. El que no sé és per què he deixat passar tant temps entre mig per fer-ho. No ho sé i em sap greu. Em sap greu haver desaparegut sense cap explicació. I sí, ja sé que un blog no ha de ser una obligació, que és un espai personal que cadascú manega com vol i pot, i que ningú deu res a ningú. Però jo sí que em sento en deute, amb tots vosaltres, els que em llegíeu, però sobretot els que participàveu, els que em fèieu sentir que hi éreu, que us interessava aquesta miqueta de mi, que em donàveu aquesta miqueta de vosaltres i em fèieu mantenir viu aquest racó. Però res, em vaig esfumar, d'un dia per l'altre, sense dir ni ase ni bèstia, acomodada en la virtualitat. I això no es fa, crec que hi estareu d'acord. Per això, mil disculpes i més.

Però no torno per fustigar-me. Ho faig per dir-vos que hi sóc i que potser m'hi torno a posar. Evidentment, no sé ni si em llegireu, però ho he d'intentar igualment. En tinc ganes, ho trobo a faltar i us trobo a faltar!

Per cert, molt bon any!