La natura fora de pantalla

De tots és sabut que l'arribada de la primavera fa sortir de caus, nius, forats, roques, branques i soques tota mena de bestioles (llevat dels conills, que són de presència perenne). Quan vius a la ciutat això ho saps més d'oïda i de llegida (o de traduir documentals) que de vivència, perquè a banda de la bestiola humana poca moguda faunística extra hi ha, però en #lameuanovavidarural l'experiència d'aquest tràfec de vida animal és aclaparadora per a una urbanita de fe com jo. I és ben bé que el fris de les meues aventures amb el nou entorn seria una bona font d'inspiració per a un retaule del tipus El jardí de les delícies amb estètica 13 Rue del Percebe i tocs de paleta burtoniana i hitchcockiana. Aquí una mostra de les noves estampes quotidianes protagonitzades fins ara:

- Un nombre indeterminat de moixons ha muntat niu a la xemeneia i entren i surten a cop de batuda d'ales que ressona enmig del silenci i de la xerrameca televisiva.

- Fa un parell de setmanes van entrar dos moixons al despatx, i jo primer (cames ajudeu-me) i ells quan van poder (ales ajudeu-nos) vam abandonar l'espai, contrariats i esglaiats a l'uníson.

- Llangardaixos i dragonets s'esmunyen entre pedres i troncs o pugen i baixen parets "como cocodrilo por su casa".

- Un parell de senyors gripaus feixucs i panxuts apareixen a les nits passejant-se pels voltants de la casa i desperten la histèria canina col·lectiva, que s'ha endut algun ensurt en forma de substància verinosa aplacada amb rapidesa i eficàcia gentilesa d'oh-internet.

- Hem vist una sssssserp (tan llarga i gruixuda com la essa més llarga i gruixuda que es pugui dibuixar) serpentejar entre escletxes de rocam i fustam i arrossegant-se a velocitat de llamp de rellamps davant el nostre esguard estupefacte.

- L'altre dia, de la cuina estant, vam observar com una guineu de cuassa espectacular resseguia un marge amb un conill a la boca (encara no hem aconseguit tornar a encaixar la mandíbula).

- Ens hem hagut de veure, pic i pala en mà i a la llum del capvespre, enterrant dos conills i una rata esbudellats per la nostra estimada i dolça gosseta rebatejada aquí, en la seua nova identitat jekylliana, com a Killer Greta.

- I avui mateix, fa un parell d'hores, he "rescatat" un ratolinet de la piscina i l'he deixat en terra ferma fora de la tanca. Encara no sé si he pres la millor decisió: què és pitjor, que mori d'agonia o que reaparegui al cap del temps en forma de rata gegant?

- Tot això sense comptar les corredisses diürnes i les raves nocturnes dels conills, omnipresents, el repertori festivaler d'insectes més o menys o gens simpàtics i en menys o més o descomunal concentració, o la simfonia de cants, sons, udols, crecs, crics, sorolls i sorollets, diürns i nocturns, sense identificar i amb gran poder... ehem... evocador.

Efectivament, com deixen entreveure aquestes línies, no és un dia a dia fàcil ni avorrit i no el visc tampoc amb la naturalitat que la natura que tant venero requereix. Més aviat podríem dir que el visc amb un nivell alarmant preocupant considerable d'estrès. Però penso que si a l'Amazones s'ho maneguen, què no podré fer jo en una simple garriga ebrenca?

Soc (diacrític recentment eliminat) conscient a més que aquí les espècies invasores som nosaltres i, tot i aquesta evidència irreversible, tinc tota la voluntat posada a rebaixar els meus nivells d'alienació i afavorir la convivència perquè la nostra presència, si bé invasiva, sigui almenys de baixa intensitat. Obro els braços, doncs, a l'univers de les casetes niu i els hotels d'insectes i a totes les mesures actives no agressives destinades a afavorir l'harmonia en aquesta meua nova vida rural. Que els astres m'acompanyin!