Intentant fer dissabte

Fa un parell de setmanes un gag del Polònia plasmava molt gràficament com ens sentim molts catalans davant tot el que (ens) està passant des de l'1-O (i ja uns dies abans), com enfilats en un Dragon Khan les 24 hores. Dies de xoc i eufòria en intervals més breus que mínimament saludables, sense temps de pair res, si és que hi ha retir mental que pugui ajudar a pair segons què. I hem passat, en una aclucada d'ull, de #somRepública a #somcolònia, i tot plegat és tan bèstia que em sembla -sé- que ni en soc conscient.

Ara l'horitzó més immediat és el 21-D, un horitzó imposat en forma de trampa electoral. Mentrestant toca manegar el dia a dia amb tota la normalitat que permet la inconsciència i que desmanega simultàniament l'anomalia feta número, i ens convertim així en una mena de sísifs arrossegant rocs per pendents impossibles. I davant d'aquesta trampa, les preguntes, els dubtes i les pors que persisteixen un cop he aconseguit desxifrar (suposo) la primera incògnita sobre el perquè de deixar-nos caure al parany. No hi ha alternativa: presentar-se al 21-T (amb T de trampa), com bé diu la Rojals, o ser foragitats del (seu) sistema i, per tant, acabar diluïts o engolits. Però què passarà si guanya l'independentisme? Què faran si tornen a governar? Recuperar el govern legítim, reclamar l'alliberament dels Jordis i dels consellers, implementar la República, desplegar les lleis de transitorietat, iniciar un procés constituent... Sí, a favor, ho vull! Però com ho faran? Sobre les dos primeres coses, res a discutir, però... i les altres? Implementar la República perquè ja està declarada. És això, oi? I com és que no s'està fent ja? Calen unes eleccions imposades per l'Estat del qual t'has independitzat per poder-ho fer? Com es menja? I què serà diferent perquè es pugui començar a fer (si guanyen les forces independentistes) a partir del 22-D? Europa? La comunitat internacional? Si no hem de legitimar aquestes eleccions, per què ens hi presentem? ¿Ens hi presentem perquè busquem, desitgem i esperem un resultat que ens doni la força que sembla que necessitàvem i no teníem? ¿El 21-D és el referèndum que volíem? Sí? I l'1-O, on queda? On situem aquesta jornada de tanta dignitat i tants cops d'indignitat? La desem com si res? Què fa que la resposta d'ara serà més vàlida que la de l'1-O? Que hi participaran els unionistes? Ara sí perquè els convoquen els seus? I els altres hem de dir amén a les seues "garanties"? No-entenc-res.

Volia escriure-ho, fer dissabte mental, per veure si així en treia una mica l'entrellat, però com més ho verbalitzo, més surrealista em resulta. I com que tot indica que ningú farà la campanya que vull sentir, la que necessito, que m'expliqui els ets i uts i no em demani actes de fe, me l'hauré de fer jo: aniré a votar el 21-T com sempre hi vaig, i amb tanta convicció com vaig anar l'1-O, tot i que amb menys alegria, perquè si bé serà des del mateix sí, també ho serà contra tot el que no vull ni voldré mai i que ja hem conegut, i això inclou no només opressió i repressió, sinó també traïcions, odis, mentides, impunitats, complicitats verinoses i, mal em pesi, falses equidistàncies. "Mal em pesi" perquè la meua convicció indepe té un passat recent de dubte i de vaga esperança d'una altra Espanya possible. No me n'amago: he deambulat entre el podemisme i la CUP sense excessius conflictes, malabarista que és una. Fins ara. Fins que l'Albano i el ni-ni han ajudat a redefinir la meua ubicació. De la mateixa manera, també s'ha acabat la fe en el procés, si més no tal com s'ha concebut fins ara. De fet, no n'havia tingut mai gaire. Aquests dies penso molt en un sopar, en temps del Mas i del 9-N, amb unes excompis de feina, totes indepes i força afins al procés. A una d'elles, la més implicada i convençuda, li vaig preguntar: "Però M, com ho faran tot això?" I ella, sempre diplomàtica i riallera, em va respondre ofesa: "Què et penses, Patrícia, que no ho tenen tot previst?". "Doncs no ho sé, M, perquè no m'ho han explicat". Espero i confio que ara sigui diferent.

Ja em perdonareu la desendreçada, però no he tingut mai gaire integrat això de fer dissabte. I la pols que m'ha quedat per agranar...

El foraster

(Post d'urgència, que l'actualitat apressa)

Anit em vaig empassar el programa El foraster (empassar en el sentit de 'fer passar retina avall', no de 'creure incautament', Déu me'n guard). És un producte que no m'ha agradat mai. Aquella manera de parlar cridant marca de la casa, com si això fes més proper, més "de poble"; aquelles brometes (també en declamació sonora ascendent) per fer ambient; aquells aplaudiments escarrassats; aquell mantell de benevolència que ho embolcalla i ho unifica tot, com si en un poble tot fos bonic, idíl·lic i harmoniós, i aquesta fórmula d'història entranyable + musiqueta evocadora de fons per arrencar la llagrimeta després de les riallades... Buf, mandra infinita.

Però anit hi vaig deixar aturada la tecla del comandament i vaig fer penitència. Per què? Perquè hi sortia un poble de les terres que habito, Masdenverge, i tenia curiositat pel retrat. Una curiositat que, més enllà del poble en si, ja se m'havia despertat a la prèvia (al llarg de la setmana, amb la publicitat diguem-ne insistent tan típica de TV3), en què el locutor pronunciava el topònim com si s'escrivís Mas d'en Verge en comptes de Masdenverge, és a dir, accentuant 'Mas' i 'Ver' i no únicament 'ver', que és com es diu. Ho vaig fer saber als responsables via Twitter; en vaig treure un 'like' del programa (és el que tenen les correccions, que s'han convertit en un clam sord enmig del silenci de la pèrdua de rigor, lingüístic en aquest cas). Tot i així, guardava l'esperança que el presentador, després d'haver passat quatre dies al poble parlant amb la gent, l'hagués après a dir el digués bé. Però no, el va dir pitjor: va mig solucionar el tema dels dos accents, però en un intent penós d'imitar la pronúncia ebrenca (un altre tic que em treu de polleguera i que mereixerà un altre post), va fer tancada la [e] de 'ver', i així ho va repetir fins a la sacietat. No cal, Quim Masferrer, de veritat, pots dir Masdenverge amb totes les neutres que toquen i, sobretot, fer la [e] oberta de 'verge', sisplau, perfavor, per-l'amor-de-Déu, rellamps i trons! Buf, esgotament infinit.

I tornant al retrat que m'encuriosia, em centraré en el primer personatge entrevistat (ui, veig que va ser el tercer, que la tecla del comandament va arribar tard), un noi jove que feia poc que havia tornat a viure al poble, taurí, embolador de professió d'afició (guarnit per a l'ocasió amb una dessuadora estampada amb un cap de bou embolat), que va portar el presentador fins a la plaça de bous i va dir-li com era de grandiós tot el que sentia en ser allí, al mig de la plaça. El personatge no em sorprèn, n'hi ha uns quants per aquí; el que em sorprèn és que per als realitzadors fos una cosa a destacar i emblanquinar, com una cosa normal de poble, d'aquesta Catalunya profunda tan espontània i graciosa. I em va sorprendre sobretot el comentari de Masferrer, que va dir que a ell això dels bous li costava d'entendre, però que a vegades, per entendre les coses, s'ha de ser d'allà. Buf, saturació infinita.

Al Quim Masferrer li recomanaria aquest article, perquè li obrís el camp de visió per fugir de tòpics, etiquetes i simplificacions, però suposo que la "gràcia" del programa és precisament aquesta pàtina de superficialitat revestida d'anecdotari acrític per mostrar una postal ideal destinada al simple entreteniment sense filtres.

(El foraster és el programa estrella de la tele pública de Catalunya. Perplexitat infinita... o no).

La natura fora de pantalla

De tots és sabut que l'arribada de la primavera fa sortir de caus, nius, forats, roques, branques i soques tota mena de bestioles (llevat dels conills, que són de presència perenne). Quan vius a la ciutat això ho saps més d'oïda i de llegida (o de traduir documentals) que de vivència, perquè a banda de la bestiola humana poca moguda faunística extra hi ha, però en #lameuanovavidarural l'experiència d'aquest tràfec de vida animal és aclaparadora per a una urbanita de fe com jo. I és ben bé que el fris de les meues aventures amb el nou entorn seria una bona font d'inspiració per a un retaule del tipus El jardí de les delícies amb estètica 13 Rue del Percebe i tocs de paleta burtoniana i hitchcockiana. Aquí una mostra de les noves estampes quotidianes protagonitzades fins ara:

- Un nombre indeterminat de moixons ha muntat niu a la xemeneia i entren i surten a cop de batuda d'ales que ressona enmig del silenci i de la xerrameca televisiva.

- Fa un parell de setmanes van entrar dos moixons al despatx, i jo primer (cames ajudeu-me) i ells quan van poder (ales ajudeu-nos) vam abandonar l'espai, contrariats i esglaiats a l'uníson.

- Llangardaixos i dragonets s'esmunyen entre pedres i troncs o pugen i baixen parets "como cocodrilo por su casa".

- Un parell de senyors gripaus feixucs i panxuts apareixen a les nits passejant-se pels voltants de la casa i desperten la histèria canina col·lectiva, que s'ha endut algun ensurt en forma de substància verinosa aplacada amb rapidesa i eficàcia gentilesa d'oh-internet.

- Hem vist una sssssserp (tan llarga i gruixuda com la essa més llarga i gruixuda que es pugui dibuixar) serpentejar entre escletxes de rocam i fustam i arrossegant-se a velocitat de llamp de rellamps davant el nostre esguard estupefacte.

- L'altre dia, de la cuina estant, vam observar com una guineu de cuassa espectacular resseguia un marge amb un conill a la boca (encara no hem aconseguit tornar a encaixar la mandíbula).

- Ens hem hagut de veure, pic i pala en mà i a la llum del capvespre, enterrant dos conills i una rata esbudellats per la nostra estimada i dolça gosseta rebatejada aquí, en la seua nova identitat jekylliana, com a Killer Greta.

- I avui mateix, fa un parell d'hores, he "rescatat" un ratolinet de la piscina i l'he deixat en terra ferma fora de la tanca. Encara no sé si he pres la millor decisió: què és pitjor, que mori d'agonia o que reaparegui al cap del temps en forma de rata gegant?

- Tot això sense comptar les corredisses diürnes i les raves nocturnes dels conills, omnipresents, el repertori festivaler d'insectes més o menys o gens simpàtics i en menys o més o descomunal concentració, o la simfonia de cants, sons, udols, crecs, crics, sorolls i sorollets, diürns i nocturns, sense identificar i amb gran poder... ehem... evocador.

Efectivament, com deixen entreveure aquestes línies, no és un dia a dia fàcil ni avorrit i no el visc tampoc amb la naturalitat que la natura que tant venero requereix. Més aviat podríem dir que el visc amb un nivell alarmant preocupant considerable d'estrès. Però penso que si a l'Amazones s'ho maneguen, què no podré fer jo en una simple garriga ebrenca?

Soc (diacrític recentment eliminat) conscient a més que aquí les espècies invasores som nosaltres i, tot i aquesta evidència irreversible, tinc tota la voluntat posada a rebaixar els meus nivells d'alienació i afavorir la convivència perquè la nostra presència, si bé invasiva, sigui almenys de baixa intensitat. Obro els braços, doncs, a l'univers de les casetes niu i els hotels d'insectes i a totes les mesures actives no agressives destinades a afavorir l'harmonia en aquesta meua nova vida rural. Que els astres m'acompanyin!

Un balanç

Quan vaig tornar al blog em pensava que hi mantindria una freqüència de publicacions més digna, però ja s'ha vist que no. No em burxaré la ferida ni hi faré més voltes; és així, sóc així, res a fer ni res més a dir.

Fa poc més de quatre mesos que vam deixar Barcelona per anar a instal·lar-nos al camp i vora l'Ebre. Que fos al camp era prioritari; que fos a les terres on vaig créixer, no, però era el que tenia més sentit quan vam prendre la decisió... així que, ben mirat, potser sí que també va ser una prioritat. No sé si ha passat prou temps ni si han passat prou coses, per fora i per dins, per poder fer balanç, però també és cert que de balanços se'n poden fer fins i tot d'un dia per l'altre. Aquest balanç, doncs, és el que puc fer ara, diferent de si l'hagués fet fa tres mesos i diferent segurament del que podria fer d'aquí a un any.

Amb els canvis hi tinc una relació contradictòria i en certa manera conflictiva: no puc viure sense fer-ne sovint i, d'altra banda, em costen molt de gestionar i assumir. I aquest canvi, si bé era un retorn a un lloc ja conegut, hi ha dies que se'm fa una muntanya. No és cap secret que el meu vincle amb aquestes terres té llums i ombres; les primeres em són fàcils d'identificar, les segones no sempre. I amb aquest vincle nyigui-nyogui encaro la meua nova vida, sempre intentant, això sí, que les primeres guanyin cada vegada més protagonisme. Cap drama ni res de l'altre món, un equilibri més, com els que fa tothom.

Val a dir que de llums n'hi ha moltes, des de la més física que entra per les finestres acompanyada de refilets de moixons o la que té forma d'aire net i d'espai vital, fins al temps pausat que es nota en les cares i l'ànim de la gent. I a escala més personal, estic contenta dels retrobaments i les noves coneixences, de poder participar activament, més enllà de les xarxes, en causes que em motiven, i d'haver-me pogut aturar (malgrat la mudança i la moguda) a pensar què no vull seguir fent i cap a on vull anar a partir d'ara. Tot plegat (o una part almenys) ho aniré desencriptant i ampliant en pròximes entregues.

Mentrestant, segueixo enyorant Barcelona, no us penseu, però també sé que sempre serà així. I amb les certeses sempre és més fàcil viure, diuen.

Anades i vingudes (I)

Que xulo que era això dels blogs. És fàcil i a vegades inevitable perdre's per facebooks i twitters, però sempre he pensat que els blogs són un espai per trobar-se. M'agrada tornar-m'hi a trobar, i m'agradaria tornar a trobar-vos-hi.

La casualitat, o la causalitat, ha volgut que torni al blog quan sóc a les portes d'un nou canvi de vida, un dels grossos. Aquesta serà segurament la meua última setmana a Barcelona, vivint-hi. Em costa de verbalitzar i tot, uf. De fa uns dies moure's per la ciutat ha agafat un aire de comiat, però tot i així m'està costant molt tancar portes. Ahir vaig fer la que havia de ser l'última classe de ceràmica amb la Chisato, però només vaig poder esmaltar la tetera, perquè la sucrera no estava cuita. Amb el dubte de si aconseguiré extreure un parell d'hores més del meu tetris logístic per esmaltar i recollir les peces pendents, vaig sortir del taller que ja era fosc. Tot i que sempre m'afanyo per passar ràpid el tros odiós de Via Laietana, ahir vaig caminar tranquil·lament, amb les mans a la butxaca i observant el meu voltant amb la curiositat d'un primer dia. A la plaça de Ramon Berenguer vaig veure un senyor que intentava alçar-se d'una cadira i no podia; vaig acostar-m'hi i li vaig preguntar si volia que l'ajudés. Em va demanar si el podia acompanyar fins al costat de La Colmena, que vivia allí, que era vidu i arquitecte, i que es deia Lluís. Jo li vaig dir que havia treballat un temps al carrer Llibreteria, en una agència de traducció. Vam arribar fins a la porta de casa seua, es va treure la gorra i em va agrair per quarta o cinquena vegada que l'hagués acompanyat. Em va desitjar llarga vida. I vaig pensar que havia sigut una manera bonica de dir adéu a Barcelona. Em va fer feliç dedicar aquells minuts a aquell senyor menut i encongit, de peus grans i ulls blaus. Em va alegrar saber que allí encara hi vivia algú amb més història que el turisme massiu i l'airbnb. Una alegria tanmateix agredolça si me l'imagino en la soledat del seu dia a dia. En deixar-lo, vaig seguir fins a la plaça del Rei, preciosa, i en tombar per Santa Clara vaig passar per davant d'un arpista que tocava al costat del Frederic Marés. A cada pas meu s'esmorteïa el so de l'arpa i m'arribaven les notes de l'enèsima versió del "Hallellujah" del Leonard, una cançó que sempre embolcalla l'ambient, en aquest cas l'esplanada de la Catedral, amb la silueta majestuosa retallada sobre el cel de quarts de vuit. Sorprenentment hi havia poca gent; les parades dels antiquaris sembla que no són reclam com els mangos i les zares del Portal de l'Àngel, però ho van ser per mi i passejar-m'hi i embadalir-me en les antigalles em va servir de colofó perfecte d'aquell breu però intens trajecte des del taller de ceràmica de la Chisato. Així és Barcelona, aquesta és la Barcelona que trobaré a faltar. Però estic contenta de saber que encara existeix, que conserva aquests oasis que la fan tan humana i tan única malgrat tots els malgrats.

I al marge del que em pugui brindar la ciutat aquests últims dies, he volgut també acomiadar-me de la meua vida a Barcelona (de Barcelona no te'n pots acomiadar mai) anant a conèixer llocs que no m'havia dignat a visitar en tots aquests anys, gairebé vint (oh vergonya que no hi ha coixí prou gran per amagar). I amb aquesta idea dilluns vaig fer de turista per Sant Andreu, un barri on només havia posat els peus un parell de vegades, fa anys en una barbacoa a casa d'un amic i no fa tant en un concert al SAT. Una pena no haver-ho fet més vegades. Aquí quatre fotos de la meua petita ruta de descoberta:

M'agradaria reprendre el ritme blogaire que vaig tenir fa un temps i escriure sobre les coses petites (o grans) del dia a dia. Hauria de ser més breu, en sóc conscient. A veure si me'n surto, perquè és xulo això dels blogs!

PS: Per cert, vam tornar de Viena fa més d'un any (passen moltes coses entre post i post, glups). Quan ja estigui més instal·lada a la nostra nova casa vora l'Ebre, faré ruta de blogs, que tinc ganes de saber de vosaltres.