Un "Contacontes" per acompanyar els membres d'aquesta família en els seus respectius viatges, i per acompanyar totes aquestes persones que només, només, intenten fugir de l'horror.
dijous, 3 de setembre del 2015
Un nus
Hauria d'escriure per què torna a fer una eternitat que torno a no escriure al blog, hauria de presentar les meues repetitives excuses, fer potser alguna pinzellada estiuenca, explicar el meu present, algun pla de futur, penjar alguna foto del sol o del mar... i el mar em porta la imatge d'aquesta setmana. I hauria pogut escriure un pamflet encès sobre les salvatjades que es fan en aquest país contra els animals, sobre l'article que no vaig poder llegir en què explicaven fil per randa com hi ha qui es diverteix clavant punxes, espases, coces, puntades de peu a un pobre vedell, un tema que a vegades m'emporto al llit i no em deixa dormir, però que no és un tema. La depravació, la deshumanització, l'absència d'ànima... la imatge d'aquesta setmana. I busco, dèbil i covarda, algun recurs d'autoajuda barata per esborrar-m'ho tot de la ment i del cor, perquè ves, la vida continua, no? La vida... I l'autoajuda, barata o no, no serveix de res. Expliquem-li una mica això de l'autoajuda a aquest pare supervivent. Supervivent, quina puta broma. I la imatge d'aquesta setmana corre per les xarxes. "Està bé que es mostri; així la gent per fi en parla". Sí, i tant que en parla, i ho plora, segurament, i què? I què, que veiem aquesta imatge? I què, que en parlem? I què. I en un altre moment llegeixo que dos noietes han estat condemnades a ser violades col·lectivament per un delicte de no sé quin familiar. Que recollim signatures. Sí? Signatures? Per a què? I com es paeix, tot això? Ho hem de pair? Potser no caldrà, només es tracta d'encendre la tele, posar-nos una sèrie, fer una birra, anar a dormir i l'endemà córrer cap a la feina, a seguir fent la nostra vida autòmata. Al cap i a la fi, encara no ha trucat ningú a casa nostra. Tot passa en un altre lloc. Sí? Tot passa a fora? Enllà? A les xarxes? O fins i tot tan lluny que potser ni tan sols passa? Deu ser això, perquè surts al carrer, i oh que bé les vacances, quin relax, quina desconnexió, i déu n'hi do quina estrena de setembre, quin estrès, tu. I la imatge d'aquesta setmana. I aquest pare que ha vist com el mar li engolia la vida i tota esperança, i que ha tingut la mala sort de sobreviure. Què dic "mala sort", si la vida és un regal? Com goso? I aquest cap de setmana ens desestressarem amb un mojito i unes bones converses sobre la (nostra) vida quotidiana. Potser farem un racó a l'agenda per anar a encendre una espelma o fer un minut de silenci, potser signarem mil peticions més. I així, anar fent. Però ja no es pot anar fent. Jo ja no puc. I no sé què fer. Però la impotència que sento ja no és de les d'anar passant dies i empenyent anys perquè-què-hem-de-fer-sinó. La impotència, avui, és culpable i és un luxe.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
tant d'horror per la conseqüència de les guerres però no s'ha estripat cap contracte de venda d'armes. Hipocresia política.
ResponEliminaPerò qui mana veu que la gent de peu de carrer es mobilitza per ajudar, no cal que ells facin res. Posen tractats secrets entre països per desviar els refugiats cap on els interessa. Hipocresia.
Quan omplim el món de paraules i qui ha de fer no fa res estem davant de la més gran hipocresia del món humà.
Crec sincerament que la paraula humans cada cop ens escau menys.....
Vinc d'un altre blog amb un post similar, així que en comptes de fotre l'arenga que he fet allà sobre la situació, la desinformació i la manipulació de tot el que ens arriba, segons interessa o no, diré que aquesta flagel·lació per part nostra tampoc és normal. Podem demanar i exigir actuacions, i segur que hi ha coses a fer que no siguin signar peticions. Quan vinguin els refugiats, que esperem que vinguin, fer-se voluntaris per tenir-ne cura, per exemple. Però quan no se sap què fer, ni es pot fer res, sentir ràbia i impotència pot ser normal, però culpar-se per tenir una vida més fàcil i còmoda no. Això només ho arregles anant al nucli del conflicte, i vivint com la gent d'allà. Si no estàs disposada a això, flagel·lar-se per viure còmodament al teu piset i cobrar un sou cada final de mes no té massa sentit.
ResponEliminaLa paraula 'humà' es deshumanitza cada dia més, Joan.
ResponEliminaVaig dubtar molt de si penjar aquest escrit perquè justament el que no volia era obrir cap debat sobre causes, culpables, mesures o si la foto era oportuna o no. T'agraeixo, doncs, que t'hagis estalviat l'arenga, Xexu. I sí, ja sé que es poden fer coses més enllà de signar peticions. No em sento culpable de viure la meua vida com la visc. La impotència de què parlava no és en el sentit de paralització, sinó de no saber com acceptar i gestionar (horrorosa paraula) tota aquesta deshumanització, però més com una cosa interna meua. És cert que potser el final no acaba de plasmar gaire bé el que volia dir, i es pot interpretar com que "mira, nosaltres aquí, currant i fent birres, i aquella gent...". No és això. El que pretenia era mostrar-me com pot arribar a ser de grotesc i absurd tot plegat (jo esbufegant per entregar contrarellotge una traducció sobre cria de porcs i mentrestant...). Però en tot cas són pensaments i sentiments meus, que no busquen ser ni deixar de ser normals. És com em remou a mi, el meu nus, res més.