tutu

Un mes d'agost de fa tretze anys et va portar a la meua mà; a la meua mà, sí, només me'n calia una per agafar-te, de tan menudet i esquifit com eres. Tan escarransit i fràgil que no sabíem ni si arribaries a la sortida del sol. T'amagaves entre les plantes que flanquejaven els bancs de pedra de la placeta Santa Susanna, on sèiem de matinada xerrant i rient animadament després d'una nit estiuenca de dissabte al nostre mític tutu. Aquella matinada te m'enduia a casa, i l'endemà et posava en una caixa de cartó i te m'emportava al pis de Barcelona. Hi arribàvem de nit, només hi havia l'Anna, i a la mitjanit tocada, veient que amb prou feines et movies, vam buscar un veterinari d'urgències. No ens va donar massa esperances, però ens va dir que faria el que podria, i vas passar la nit al consultori del carrer Balmes.

Aquella va ser la teua primera batalla, segurament la més difícil, la de lluitar per la vida, i te'n vas sortir. N'arribarien d'altres, com l'episodi surrealista de la mandíbula desencaixada, el canvi de casa i la convivència amb altres gats i gossos a casa de ma mare, on et vaig haver de dur per no poder-te tenir per culpa de l'al·lèrgia.

Però no sempre es guanya, i fins i tot un lluitador com tu no ha pogut vèncer aquesta última batalla, que t'ha acabat consumint. Això sí, m'has esperat, has esperat que la mà que et va recollir aquell dia d'agost de fa tretze anys, pogués acaronar-te per última vegada abans d'anar-te'n per sempre.

Bon viatge, tutu.

Festivals d'estiu

Fenomen que s'escampa com la pólvora i es multiplica com els bolets, el festival de música és una de les activitats d'oci més reproduïdes i massives de l'estiu. Ahir em vaig deixar caure per un d'aquests festivals, el Cruïlla, no tan concorregut, publicitat, ni tan xupiguai com el Primavera Sound (que enguany també havia visitat, exclusivament per veure-hi Blur), però amb un cartell que em deia "vine, vine..." (i amb un preu bastant menys insultant que el del PS). Aquest mateix impuls és el que no em fa pensar en el que em tira enrere d'aquests esdeveniments: unes cues interminables per satisfer necessitats bàsiques que et poden impedir de veure un concert sencer, com ens va passar ahir amb Cat Power. I ja poden fer festivals any rere any, esponsoritzats fins a les dents, que tu t'acabaràs menjant cues sempre, al més pur estil de vida Ryanair.

Però els handicaps no acaben aquí. A la següent actuació, que enganxàvem des del principi i amb la feina feta, es va produir un fenomen que no és nou, però que no havia patit mai tant com ahir: gent plantada davant l'escenari fent petar la xerrada i fotografiant compulsivament una càmera-aranya voladora, quan no parlant per telèfon amb algun col·lega, passant olímpicament del concert i deixant anar, això sí, un "Eh, Rufus!", de tant en tant, com volent dir: "que fan que sóc i com molo". Ni quan Rufus Wainwright va demanar silenci expressament van ser capaços de tancar la boca. Nou fenomen que arxivo a la carpeta de fets incomprensibles de la vida. Tot i així, grandíssim concert: el bo d'en Rufus és un virtuós del piano i de la veu, va eixorivir el seu tranquil repertori amb la guitarra (més ben dit, les guitarres, una amb adhesiu de la Hello Kitty inclòs) i, a més, em va semblar encantador.

La traca final i guinda del primer dia del festival, que va salvar la nit amb notassa -i que em salva a mi de no semblar una vella xaruga-, va ser el concert de Suede. Eren el motiu de la meua inversió, i van superar les expectatives. Concert vibrant, enèrgic, nostàlgic, amb un Brett Anderson entregat que segueix sent una bèstia de l'escenari. Jo ho vaig donar tot. I el públic, aquí sí, rendit.



"Going to a Town", un dels temes que va cantar en Rufus, en versió videoclip, sense distorsions ambientals.

 

El hit "Beautiful Ones", un dels temes que van tocar Suede, en versió Cruïlla 2013, per respirar l'ambient.

Visibilitzar per alliberar-se

Fa temps que m'intento protegir de les notícies perquè ja no les tolero, però n'hi ha que es filtren inevitablement, i les que em deixen més mal cos tenen a veure amb agressions xenòfobes, homòfobes i masclistes. M'ho regiren tot, em resulten tan incomprensibles i em generen tanta impotència que m'arriben a paralitzar quan em poso a buscar-ne el perquè. No les puc entendre, justament perquè no hi ha res a entendre.

S'han fet passos endavant i se'n segueixen fent, és innegable, però hi ha encara episodis tan brutals, emparats i atiats massa sovint per (ir)responsables polítics i usurpadors de la moral, que els motius per celebrar obvietats vestides d'avanços a vegades s'han de disfressar per creure'ns que evolucionem. Vivim en una societat defectuosa en què encara hem de reivindicar el dret a ser i a estimar.

Visualitzem que som i que estimem. No tothom pot dir el mateix. Reivindiquem-ho i celebrem-ho. Avui és el dia de l'alliberament LGTB. Potser arribarà un dia que els dies no caldrà marcar-los per allò que els falta, perquè haurem conquerit la normalitat, però perquè sigui així ens hi hem de posar.
Avui reivindiquem i a la nit i durant tot el cap de setmana, aquí que podem, amb el cap ben alt, deixem-nos veure i celebrem-ho, que tenim el Pride a Barcelona! Festa, espectacle i diversió assegurats, per a tots els públics. Qui s'hi anima?

He triat una cançó no gaire actual i no gaire representativa del moviment gai, almenys com a himne. Per als que no ho sabeu, perquè segur que la coneixeu, "Englishman in New York" parla d'un personatge real, Quentin Crisp, que va ser un escriptor, il·lustrador i actor homosexual anglès molt poc convencional i a vegades polèmic dins del mateix món gai. I sí, és de l'Sting, una debilitat com una altra.

"Be yourself, no matter what they say"... Doncs això.

I per cert, contenta i amb ganes de retrobar-vos, blogaires!

Anna

Et recordo somrient, obrint-nos la porta els diumenges, mentre veies passar el Leo, que ja des del portal corria ansiós per entrar a casa teua i saltar-te a sobre com si fes mil anys que no et veiés. Ell trencava el teu ritme pausat, però tu l'hi permeties tot. Fins i tot li tenies preparada la butaca del menjador, el seu tron folrat amb el llençol blau cel perquè no te'l deixés ple de pèls, i ell hi jeia, infinitament agraït.

Aquests dies de tornar a casa teua per decidir el destí de totes les teues coses, intuint què hauries volgut i guardant els millors records, et sentim i revivim entre fotos, llibres, roba, plantes, documents d'alumna, materials de mestra, retalls de diaris, fullets del Renoir, rutes guiades, làmines emmarcades, llibres i imatges de la teua estimada Barcelona, joguets per als menuts... tota una vida que vaig coneixent una mica més i una mica millor.

I aquests dies de llarg comiat, en què t'hem plorat i patim el teu buit, la memòria em fa saltar els duríssims últims tres mesos i em porta a recordar-te obrint-nos la porta somrient. M'agrada que sigui així, m'agrada que sigui aquesta la imatge que guardo de tu.

Espero que no em creguis massa agosarada d'escriure aquestes paraules. Ho faig perquè així ho sento, i necessitava dir-te que estigues tranquil·la: vas preparar als teus tres fills les millors maletes per a la vida, unes maletes plenes de coses bones que els ajudaran a caminar.
Avui, dia de la mare, dol més la teua absència, però precisament perquè ells saben que vas ser la millor mare, et pensarem amb un somriure, com els que tu regalaves tot i les dificultats que vas haver de vèncer al llarg de la vida, com el que vas dibuixar al marxar. I nosaltres somriurem, perquè sabem que és el que tu voldries, perquè no hi ha una altra manera.

Des de les roques, i encara amb l'embat de l'onada, et dono les gràcies pel regal que és per a mi la teua Clara, a qui cuidaré com el tresor més valuós. Ella et va acompanyar cada dia mentre aquesta malaltia despietada se t'emportava inexorablement. Ara l'acompanyaré jo a ella; ens acompanyarem l'una a l'altra, i seguirem caminant.
Bon viatge, Anna, i que t'acaroni el núvol blanc.

Hi havia una vegada...

...un neologisme.

Es deia blog i venia, com la majoria dels seus col·legues, d'una llengua molt popular arreu del món: l'anglès. Arribava a la llengua catalana amb força, i per quedar-s'hi. Però no l'hi posarien fàcil.

Al cap de pocs dies d'anar de boca en boca i de pàgina web en pàgina web, un comitè de savis va voler que se sotmetés a un estudi exhaustiu per determinar si podia seguir voltant lliurement amb aquell nom forà. I, després de disseccionar-lo i investigar-lo en profunditat, van determinar que el rebatejarien per poder-lo presentar definitivament en societat.

El nou nom, bloc, escollit per aquell comitè de savis, va rebre el vistiplau de la màxima autoritat lingüística. Que el nom fos diferent de l'original anglès va sobtar inicialment, perquè les altres llengües del voltant l'havien adoptat sense problemes, però raons com l'adaptació fonètica o la similitud amb el bloc de notes van ser suficients per registrar-lo amb la nova denominació.

I així, el bloc iniciava una nova vida amb una altra personalitat. El nou camí que acabava d'encetar, però, no va estar lliure d'entrebancs, i si bé se li van obrir unes quantes portes sense recança, moltes se li tancaven irremeiablement.

Els que es resistien a adoptar el nou nom tenien una altra força més enllà de la simple rebel·lia, basada en aquestes raons:
- el canvi gràfic per motius d'adaptació fonètica no tenia sentit (en català hi ha paraules acabades amb g que es pronuncien [k], com, per exemple, mag, pedagog o psicòleg);
- l'etimologia de blog calia buscar-la en web log, i això no s'intuïa en la nova denominació,
- i semànticament, la comparació amb el bloc de notes era, com a mínim, discutible.

Van anar passant els anys, amb la convivència de les dues formes, bloc i blog, sense que bloc acabés de convèncer ni d'estendre's com es preveia al principi.

I al cap de vuit anys, davant la impossibilitat d'implantació definitiva del bloc, les autoritats lingüístiques admetien que calia solucionar aquell desgavell i van optar per la denominació més estesa, blog, a la qual van concedir l'estatus de terme normatiu.

El blog se sentia just vencedor i, amb aquell convenciment, es preguntava si algun dia es faria la mateixa justícia amb el pobre encaminador, que havia rebut un tracte molt més cruel.

Lliçons de vida

El 13 és el nostre número i encetàvem l'any amb l'esperança que podríem superar els últims entrebancs i que s'aclariria l'horitzó. Però la vida és capritxosa i s'entesta a plantar-te obstacles a totes hores, amb més insistència i intensitat quan flaquegen més les forces i no hi ha embranzida que els pugui saltar. La vida pot ser molt malparida, quan s'hi posa.

Jo, que tinc una tendència natural a la desesperança, he d'empescar-me-les de mil maneres per avançar, perquè no em xucli el forat que em trepitja els talons aprofitant qualsevol escletxa. I moltes vegades, massa, no sé com fer-ho i deixo que em salvin; deixo que, en plena pèrdua d'equilibri, m'agafin dels braços i em tornin a col·locar en terra ferma i m'estirin cap endavant. Sovint ets tu que em rescates, i la vida no t'és generosa, però saps ben bé de què va això de viure, mentre que a mi la vida sembla que m'agafi sempre en calces. 

Estic decidida a tapar aquest forat amb tota la terra que faci falta, i l'aplanaré ben fort, a consciència, fins que quedi ben tupida i m'entomi si caic, però que no se m'empassi. Llavors la trepitjaré, faré força amb cames i peus, em falcaré bé i seré jo qui t'agafarà les mans per estirar-te cap endavant amb fermesa. Vénen fortes batzegades, d'aquelles que tomben irremeiablement, i jo vull ser un baobab amb llargues branques de fils de seda.

No hi ha resignació possible. Som com som, però també com vulguem ser. Avui he llegit una bonica entrevista a Rosa Montero, que diu: "Yo ya he tenido muchas vidas, porque la vida son muchas vidas. Te puedes volver a reinventar y a lo mejor te reinventas mejor, más feliz, más sabia, más empática, más completa...".

La vida és capritxosa i malparida, però també és plena d'oportunitats que cal saber reconèixer. Així que toca buscar, trobar i arreplegar totes aquestes oportunitats i fer això mateix: reinventar-se, urgentment.

(Cançó del documental Searching for Sugar Man. 

Si no l'heu vist, feu-ho. Una autèntica lliçó de vida.)

Viatges

Viatges de descoberta, de primera vegada, de creixement, d'estudis, de feina, d'aventura, de parella, d'amigues, de crisi existencial, d'escapada, de desconnexió, de vacances simplement... Destinacions, durades i experiències tan variades com colors de cels i terres, gent i parles, emocions i neguits.

Aquests són els viatges viscuts i que guardo en fotos, records i experiències. Viatjar ha canviat molt; és llei de vida i d'evolució. Com jo tampoc sóc la mateixa persona, per la mateixa llei. Canvien els viatges, i la manera de viatjar, perquè canvia el món i perquè canviem les persones. La Clara ara em diu d'anar al Marroc, i a mi em ve la temença de trencar tota la màgia que guardo del meu primer viatge, en tren, a aquelles terres. És com no voler tornar a veure la teua pel·lícula preferida per por de trobar-hi defectes i trencar l'embadaliment. I, d'altra banda, a Berlín me n'hi aniria cada tres mesos, per exemple. No ho sé, contradiccions d'aquelles...

Ara la situació no ens permet fer grans viatges, ni escapades sovintejades de cap de setmana. Però per Reis ens vam regalar un viatget a Madrid de quatre dies, amb una excusa professional, i ens n'hi anem demà. No és ni primera vegada, ni descoberta, ni aventura així d'entrada, però tot i el poc exotisme que desprèn, m'alegra comprovar que la perspectiva de preparar motxilla, agafar l'avió i tenir quatre dies per patejar carrers, veure alguna expo, respirar l'ambient de Chueca i tastar noves menges amb un bon vinet, em segueix generant el mateix plaer de sempre.

Recordar és una altra manera de viatjar i Madrid també és Ismael Serrano, Ismaelito per als amics. Aquesta és una de les cançons que més m'agraden, del meu disc preferit, La memoria de los peces, una música a la qual, de vegades, també em costa tornar.