Fenomen que s'escampa com la pólvora i es multiplica com els bolets, el festival de música és una de les activitats d'oci més reproduïdes i massives de l'estiu. Ahir em vaig deixar caure per un d'aquests festivals, el Cruïlla, no tan concorregut, publicitat, ni tan xupiguai com el Primavera Sound (que enguany també havia visitat, exclusivament per veure-hi Blur), però amb un cartell que em deia "vine, vine..." (i amb un preu bastant menys insultant que el del PS). Aquest mateix impuls és el que no em fa pensar en el que em tira enrere d'aquests esdeveniments: unes cues interminables per satisfer necessitats bàsiques que et poden impedir de veure un concert sencer, com ens va passar ahir amb Cat Power. I ja poden fer festivals any rere any, esponsoritzats fins a les dents, que tu t'acabaràs menjant cues sempre, al més pur estil de vida Ryanair.
Però els handicaps no acaben aquí. A la següent actuació, que enganxàvem des del principi i amb la feina feta, es va produir un fenomen que no és nou, però que no havia patit mai tant com ahir: gent plantada davant l'escenari fent petar la xerrada i fotografiant compulsivament una càmera-aranya voladora, quan no parlant per telèfon amb algun col·lega, passant olímpicament del concert i deixant anar, això sí, un "Eh, Rufus!", de tant en tant, com volent dir: "que fan que sóc i com molo". Ni quan Rufus Wainwright va demanar silenci expressament van ser capaços de tancar la boca. Nou fenomen que arxivo a la carpeta de fets incomprensibles de la vida. Tot i així, grandíssim concert: el bo d'en Rufus és un virtuós del piano i de la veu, va eixorivir el seu tranquil repertori amb la guitarra (més ben dit, les guitarres, una amb adhesiu de la Hello Kitty inclòs) i, a més, em va semblar encantador.
La traca final i guinda del primer dia del festival, que va salvar la nit amb notassa -i que em salva a mi de no semblar una vella xaruga-, va ser el concert de Suede. Eren el motiu de la meua inversió, i van superar les expectatives. Concert vibrant, enèrgic, nostàlgic, amb un Brett Anderson entregat que segueix sent una bèstia de l'escenari. Jo ho vaig donar tot. I el públic, aquí sí, rendit.
"Going to a Town", un dels temes que va cantar en Rufus, en versió videoclip, sense distorsions ambientals.
El hit "Beautiful Ones", un dels temes que van tocar Suede, en versió Cruïlla 2013, per respirar l'ambient.
Fa tant que no vaig a concerts, que aquesta nova moda de parlar no l'he experimentat. Quina pena!! ais.....
ResponEliminaCertament, hi ha festivals a tord i dret, si pogués n'aniria a més d'un, sempre hi ha un grup o altre que et crida l'atenció. Però les butxaques, ais les butxaques....
Si pots, gaudeix-ne, la música ens revitalitza!!!
Suede els vaig veure en el seu moment i llavors m'agradaven molt. Recordo un concert a Zeleste, quan Razzmatazz encara era Zeleste. Correcte, virtuós, però fred. Em va deixar molt enrere. En canvi recordo un de Blur a la mateixa sala (i l'aventura per aconseguir entrades) i va ser fantàstic! quins temps... ais....
Però Suede fa més pel Primavera, no? El Cruïlla, pel que vaig sentint, és un altre rotllo, crec que en Wianwright s'hi escau molt bé. Per cert, que no en sóc seguidor, però sí que he de reconèixer que té una veu fabulosa aquest nano.
ResponEliminaPerò a veure, hi toquen els AF o no??
Aquests del mobil i la camera ja els tinc catalogats com a modernillos dels collons, només fan nosa
ResponEliminaSí, rits, aquesta moda és una murga de les grosses, però en fi. I la butxaca... ai la butxaca, m'estimo més no pensar-hi.
ResponEliminaNo t'ho creuràs, però crec que vaig coincidir amb tu als dos concerts que dius. En tots els sentits. El de Suede, efectivament, fredot, bastant sense pena ni glòria, i el de Blur, apoteòsic. Aquest cop, però, Blur em va deixar bastant freda (val a dir que jo no tenia gaire el dia, i no sé si això hi va influir) i amb Suede m'ho vaig passar teta, com als vells temps. "Ais"... ;)
Bé, XeXu, jo no hi entenc gaire, de música moderna, i menys de festivals, però ara crec que les línies divisòries d'estils musicals entre festivals són molt difuses. Tot hi cap a tot arreu. Veus? Potser el Rufus costava més d'encabir, allà. A mi m'agrada molt, però reconec que és un estil un pèl massa intimista per a un tinglado d'aquests.
Ostres, els AF fa molt, massa, que no els veig. Hi hauré de posar remei.
Molt encertat, pons007, com sempre. Res a afegir-hi.
Deu mos doni pluja, Sol i guerra a Sebastopol. Mitja Mediterrània en guerra, hem de treure profit de l'ocasió per a fer negoci, oi? Més del 60% dels assistents al Sònar i el Primavera Sound eren de fora de Catalunya.
ResponElimina