...un neologisme.
Es deia blog i venia, com la majoria dels seus col·legues, d'una llengua molt popular arreu del món: l'anglès. Arribava a la llengua catalana amb força, i per quedar-s'hi. Però no l'hi posarien fàcil.
Al cap de pocs dies d'anar de boca en boca i de pàgina web en pàgina web, un comitè de savis va voler que se sotmetés a un estudi exhaustiu per determinar si podia seguir voltant lliurement amb aquell nom forà. I, després de disseccionar-lo i investigar-lo en profunditat, van determinar que el rebatejarien per poder-lo presentar definitivament en societat.
El nou nom, bloc, escollit per aquell comitè de savis, va rebre el vistiplau de la màxima autoritat lingüística. Que el nom fos diferent de l'original anglès va sobtar inicialment, perquè les altres llengües del voltant l'havien adoptat sense problemes, però raons com l'adaptació fonètica o la similitud amb el bloc de notes van ser suficients per registrar-lo amb la nova denominació.
I així, el bloc iniciava una nova vida amb una altra personalitat. El nou camí que acabava d'encetar, però, no va estar lliure d'entrebancs, i si bé se li van obrir unes quantes portes sense recança, moltes se li tancaven irremeiablement.
Els que es resistien a adoptar el nou nom tenien una altra força més enllà de la simple rebel·lia, basada en aquestes raons:
- el canvi gràfic per motius d'adaptació fonètica no tenia sentit (en català hi ha paraules acabades amb g que es pronuncien [k], com, per exemple, mag, pedagog o psicòleg);
- l'etimologia de blog calia buscar-la en web log, i això no s'intuïa en la nova denominació,
- i semànticament, la comparació amb el bloc de notes era, com a mínim, discutible.
Van anar passant els anys, amb la convivència de les dues formes, bloc i blog, sense que bloc acabés de convèncer ni d'estendre's com es preveia al principi.
I al cap de vuit anys, davant la impossibilitat d'implantació definitiva del bloc, les autoritats lingüístiques admetien que calia solucionar aquell desgavell i van optar per la denominació més estesa, blog, a la qual van concedir l'estatus de terme normatiu.
El blog se sentia just vencedor i, amb aquell convenciment, es preguntava si algun dia es faria la mateixa justícia amb el pobre encaminador, que havia rebut un tracte molt més cruel.
M'encanta aquest post! M'agrada com ho has explicat com un conte, però amb arguments que sempre va bé saber. El que m'ha deixat 'patidifús' a mi ha estat això de l'encaminador, ni per un moment havia pensat que l'aparell més adorat de la casa podia dir-se d'una altra manera que no sigui router. Acabo de perdre dos anys de vida del disgust que acabo de tenir... maleïdes autoritats lingüístiques, és que s'han begut l'enteniment?
ResponEliminaaquests matisos de llengua que sempre ens acaben de fer la guitza.....per sort almenys ens podem expresar, en llibertat
ResponEliminaJo sempre deia el mateix (ara semblo un padrí)... jo quan escric al bloG, bloguejo, i no bloquejo. Que d'entrebancs i censura el món n'és ple i aquest espai nostre és espai de llibertat!
ResponEliminaPer mi en català sempre serà "bloc" per molt que diguin els experts o per molt que el títol del meu bloc sigui "Pons's blog" xD
ResponEliminaA mi tb m'ha agradat molt com ho hasexplicat. Talment, tb ho he sentit així!
ResponEliminaGenial, pati di fusa, genial de veritat :)))
ResponElimina