Jo, que tinc una tendència natural a la desesperança, he d'empescar-me-les de mil maneres per avançar, perquè no em xucli el forat que em trepitja els talons aprofitant qualsevol escletxa. I moltes vegades, massa, no sé com fer-ho i deixo que em salvin; deixo que, en plena pèrdua d'equilibri, m'agafin dels braços i em tornin a col·locar en terra ferma i m'estirin cap endavant. Sovint ets tu que em rescates, i la vida no t'és generosa, però saps ben bé de què va això de viure, mentre que a mi la vida sembla que m'agafi sempre en calces.
Estic decidida a tapar aquest forat amb tota la terra que faci falta, i l'aplanaré ben fort, a consciència, fins que quedi ben tupida i m'entomi si caic, però que no se m'empassi. Llavors la trepitjaré, faré força amb cames i peus, em falcaré bé i seré jo qui t'agafarà les mans per estirar-te cap endavant amb fermesa. Vénen fortes batzegades, d'aquelles que tomben irremeiablement, i jo vull ser un baobab amb llargues branques de fils de seda.
No hi ha resignació possible. Som com som, però també com vulguem ser. Avui he llegit una bonica entrevista a Rosa Montero, que diu: "Yo ya he tenido muchas vidas, porque la vida son muchas vidas. Te puedes volver a reinventar y a lo mejor te reinventas mejor, más feliz, más sabia, más empática, más completa...".
La vida és capritxosa i malparida, però també és plena d'oportunitats que cal saber reconèixer. Així que toca buscar, trobar i arreplegar totes aquestes oportunitats i fer això mateix: reinventar-se, urgentment.
(Cançó del documental Searching for Sugar Man.
Si no l'heu vist, feu-ho. Una autèntica lliçó de vida.)
cada vegada més ens hem d'acostumar a viure intensament els bons moments, és una bona manera de reforçar-nos per quan venen maldades.
ResponEliminaTot es possible i estar millor també.
La meva experiència em diu que les lliçons de vida que rebo em serveixen per fer un cop de cap durant un dia o dos, cosa de bons propòsits, bàsicament, perquè hi ha gent que se'n surt d'una manera sorprenent i estaria bé imitar-los. Però passat aquest temps torno a ser la mateixa persona feble que s'ofega en un got d'aigua. Deu anar a caràcters això, però espero que tu no siguis dels meus.
ResponEliminaSí, Joan, ho hem de tenir sempre present, això de viure intensament, tot i que costa. Però crec que és precisament quan vénen mal dades que traiem la força per reconèixer els bons moments i gaudir-los al màxim.
ResponEliminaGràcies per la visita i benvingut!
Doncs sí, jo sóc de les que s'ofega en un got d'aigua, XeXu. Però ara no és un got d'aigua, el que hi ha davant, i és en moments així que algú com tu i com jo ens hem de reinventar, per nosaltres i pels que estimem. Hi ha moments en què tancar-se a la closca i autocompadir-se no serveix. Bé, no serveix mai, això, però a vegades és inevitable, i potser tampoc no té més conseqüències. Ara toca ser-hi sí o sí. I no per això deixem de ser febles; la feblesa forma part de la condició humana, i ens fa humans, al cap i a la fi. Però bé, també està clar que farem el que podrem, perquè hi ha coses que, senzillament, ens superen.
Gràcies per passar!