Un mes d'agost de fa tretze anys et va portar a la meua mà; a la meua mà, sí, només me'n calia una per agafar-te, de tan menudet i esquifit com eres. Tan escarransit i fràgil que no sabíem ni si arribaries a la sortida del sol. T'amagaves entre les plantes que flanquejaven els bancs de pedra de la placeta Santa Susanna, on sèiem de matinada xerrant i rient animadament després d'una nit estiuenca de dissabte al nostre mític tutu. Aquella matinada te m'enduia a casa, i l'endemà et posava en una caixa de cartó i te m'emportava al pis de Barcelona. Hi arribàvem de nit, només hi havia l'Anna, i a la mitjanit tocada, veient que amb prou feines et movies, vam buscar un veterinari d'urgències. No ens va donar massa esperances, però ens va dir que faria el que podria, i vas passar la nit al consultori del carrer Balmes.Aquella va ser la teua primera batalla, segurament la més difícil, la de lluitar per la vida, i te'n vas sortir. N'arribarien d'altres, com l'episodi surrealista de la mandíbula desencaixada, el canvi de casa i la convivència amb altres gats i gossos a casa de ma mare, on et vaig haver de dur per no poder-te tenir per culpa de l'al·lèrgia.
Però no sempre es guanya, i fins i tot un lluitador com tu no ha pogut vèncer aquesta última batalla, que t'ha acabat consumint. Això sí, m'has esperat, has esperat que la mà que et va recollir aquell dia d'agost de fa tretze anys, pogués acaronar-te per última vegada abans d'anar-te'n per sempre.
Bon viatge, tutu.
ostres... ho sento molt! forta abraçada... ànims!!!
ResponElimina(quines paraules més boniques, Patri!)
Em sap molt greu, una notícia molt trista...
ResponEliminaLi has donat 13 anys de vida plena, l'has tret de més d'un embolic. És molta vida per un gat que estava condemnat, espero que et quedin els bons records de la convivència amb ell. Em recorda molt al meu, i al desaparegut Bamboo, que ens va deixar fa tres anys. També era un lluitador, però el seu mal era massa fort per poder-hi fer res.
És molt maco aquest escrit que li has fet, i les fotos són precioses. Una abraçada immensa, i una moixaina rere l'orella a en tutu, allà on estigui.
Moltes gràcies, Ciutadà, de nou. :)
ResponEliminaSï, XeXu, me'n queden molts, de records, sobretot dels primers anys, una època molt especial de la meua vida que ell també va ajudar a acolorir. Com tu dius, ara ja estava condemnat per la malaltia, i no s'hi podia fer res. Però quina tristesa igualment. Moltes gràcies, XeXu. Em sembla que ell t'envia un ronroneig d'allà on s'està. :)
quan perdem alguna cosa o ser estimat sempre fa mal....però sempre hem de tirar endavant. Ànims i endavant.
ResponEliminaMolt bon viatge, tutu!!! I una abracada ben gran x a tu!!!!!!!
ResponEliminaLo has donat molt d'amor i ell te l'ha retornar!!
Ja ho pots ben dir, joan. Moltes gràcies!
ResponEliminaSí, rits, el vaig cuidar tan bé com vaig saber, i crec que va tenir una bona vida. Saber això quan arriba la mort dóna tranquil·litat malgrat la pena inevitable. Gràcies, maca!