Bones festes

Un petit collage carregat dels millors desitjos.

Un kit-kat de sofà

Fa dies que em passegen pel cap diferents temes dels quals m'agradaria parlar al blog; n'hi ha que tenen esborrany i tot a la llista d'escrits, però tots em demanen una energia espremedora que últimament no tinc, i per tocar-los a la lleugera m'estimo més deixar-los en standby. Qui sap si acabaran veient la llum. Incertesa pura, com els temps que corren, però almenys amb això no hi perdrem gran cosa.

I com que tot plegat porta aquest tel de feixuguesa, optaré per fer un post d'aquells ociosos, lleugers, de passar l'estona sense pena ni glòria, però que almenys em servirà per saludar-vos i mantenir amb una mica de vida aquest blog, que tinc un pèl deixat de la mà de Déu.

Coneixeu en Dave, la Ruth, el Nate, la Claire, en Keith, la Brenda i el Rico? Potser us sonen, o potser no. En tot cas, no crec que us faci cap gran descoberta perquè, com sempre, faig tard. Són els protagonistes de la sèrie Six feet under (A dos metros bajo tierra) i, des de fa una setmana, són els nostres nous companys de sofà. Bé, ells fan i desfan, nosaltres ens ho mirem, com voyeuses rendides a la seua imperfecció humana, o potser emmirallant-nos-hi. Perquè la seua imperfecció és també la nostra, però molt més fàcil i plaent de mirar. Coses d'imperfeccions humanes, ves.

Des de Lost que no estava tan enganxada a la pantalla. Si us agrada això d'espatxurrar-vos al sofà de tant en tant i empassar capítols non-stop, no us la perdeu! [Això si encara no l'heu vista, perquè un dels actors ha tingut temps, després, de protagonitzar Dexter, tota una altra sèrie de culte, que òbviament serà la següent.]

I com que em conec i no sé si em dignaré a fer res per aquí abans d'acabar l'any, us regalo aquesta cançó que em ronda de fa dies i que algú qualifica de nadala postexistencial. Espero que la gaudiu tant com jo, malgrat la nostàlgia galopant que em transmet (però sóc jo, que estic tonta aquests dies).

Tastets

"Tot m'interessa una mica i gairebé res m'interessa molt". Aquesta cita no és de cap persona famosa; és d'una bona amiga, però també podria ser meua. Envejo els experts, els especialistes en alguna cosa, els que arriben a dominar una feina, una disciplina, un esport, un art..., i suposo que quan he estudiat i he fet cursos, la majoria de les vegades el que buscava era imitar aquests perfils per convertir-me en un d'ells. Però jo no estic feta d'aquesta pasta; m'interessen massa coses, i aquest tarannà tastaolletes m'ha impedit sempre aprofundir en res. Fins ara no ho tenia assumit. Ara ja ho començo a fer, bàsicament perquè és com sóc, i a aquestes altures o m'accepto o tururut. I també hi veig la versatilitat com a part positiva. Tot i així, no deixa de fer-me la sensació que sempre em quedo a mitges (i no em malinterpreteu, eh?;)).

En construcció

Aquests dies he fet moltes voltes, mentals i verbals, al tema d'actualitat per excel·lència: la independència de Catalunya. Com més voltes hi feia, lògicament, més em perdia i més incertesa em generava la cosa. De l'alegria esperançada impulsada per la manifestació de l'11S, he passat a la incredulitat, la mala llet, el sentiment de manipulació i el "però, i sí...?", i se'm feia un garbuix, sense arribar mai a port.

Tinc un amic pakistanès que l'altre dia em deia, eufòric, que ell era independentista. Jo, després de vomitar-li el meu rotllo cagadubtes, em vaig sentir per primer cop covarda i avergonyida. Aquest amic (a partir d'ara en diré I) va arribar a Catalunya fa uns 6 o 7 anys, i n'ha passat (n'està passant) de tots colors. No ventilaré aquí la seua vida, només us diré que porta una motxilla d'autèntics drames que cap de nosaltres no hem viscut (i espero que no hàgim de viure) mai. Però l'I va per la vida amb l'optimisme per bandera; sense tenir res, és d'una generositat inaudita, i no t'estalvia mai un somriure. A banda d'una qualitat humana impecable, et pot explicar la història d'Espanya i de Catalunya molt millor que molts catalans i espanyols "de soca-rel", i és un autèntic fletxa en electrònica i ofertes de telefonia mòbil. La necessitat t'espavila o et tomba, i ell és, sens dubte, un clar exemple del primer cas. A part d'aquestes dades més de tipus... "curricular", l'I s'empassa tots els informatius, les carreres de motos i cotxes i tots els partits del Barça. És un culé convençut, i li agrada veure els partits al bar de tota la vida, amb els iaios que bramen i claven cops de puny a la taula. No suporta compartir bar amb madridistes. I, malgrat que aquest país no para de posar-li pals a les rodes, ell diu que és català i es declara obertament independentista.

Fa unes quantes setmanes, vaig discutir amb un "amic" de Facebook perquè, pels volts de la Diada, va penjar una cita de Schopenhauer contra els nacionalismes que ell va titular "11S + 12O". Sense entrar en res més, jo li vaig dir, respectuosament i en obert al seu mur, que em semblava que eren del tot incomparables les dues dates, que no sumaven res, i que marcaven fets històrics que no tenien res a veure entre si. I li demanava que, com a historiador, tingués una mica més de rigor. Ell m'ho va rebatre, en privat, amb l'argument que per ell els nacionalismes, tots, s'assemblen i que si jo volia, m'explicaria un dia la guerra de Successió "fil per randa". Jo li vaig tornar a contestar demanant-li respecte pels que ens manifestàvem l'11S i que no ens posés al mateix sac que els que surten el 12O a cantar el "Cara al sol". Aquesta resposta va suposar una rèplica sarcàstica per part seua i la meua eliminació automàtica, juntament amb la d'amics comuns (!), del seu Facebook. Aquesta mateixa persona, no us penseu, és abanderada de la multiculturalitat, abomina les fronteres i reivindica els drets dels pobles oprimits d'arreu del món, però a mi, després de l'episodi anterior, l'únic que m'ha demostrat és una profunda intolerància.

On vull anar a parar amb tot aquest rotllo? Doncs que em sento molt més a prop d'algú que, venint de fora, de molt lluny, amb les incerteses de la seua situació, ha volgut crear un vincle amb la terra que l'ha "acollit", que no dels essencialistes i puristes d'aquí que ho posen tot en dubte i que arriben a relativitzar tant la realitat que s'acaba convertint en una cosa irreal i absurda. Jo aquests dies era més d'aquests últims, però ara tinc clara una cosa: vull construir una societat amb persones com l'I, vull sentir que pertanyo. I sí, vull la independència de Catalunya, sens dubte.

Recàrrega

Potser ara aquest post queda un pelet anacrònic, però les promeses, encara que alguns s'entestin a devaluar-les i posar-les a l'altura d'una sola de sabata plana, s'han de complir. Per això he preparat aquestes imatges de collita pròpia de l'escapada a les Açores que vam fer fa unes setmanetes.

Amb la idea que no siguin una lata, la selecció és controlada i porta banda sonora: la cançoneta que ens acompanyava cada dia a la ràdio del cotxe llogat. Segur que us sona.

açores 2012 from patricia salvado on Vimeo.

La recàrrega de piles va ser intensa. Espero que tota la llum de verds i blaus ajudi a encarar amb força aquesta tardor, que de moment duu un tel bastant dens.

11S

No crec que la independència sigui la resposta a molts dels problemes que tenim ara mateix, però sí que crec que és el punt de partida necessari, imprescindible, per començar a buscar les solucions. M'és igual si el marc és la UE, la Mediterrània, Euràsia, el planeta Terra o la Via Làctia. El que ha quedat clar és que l'Estat espanyol no és el marc per agafar embranzida per a res. Aquí fa anys, segles, que portem a sobre el càstig de Sísif, però depèn només de nosaltres que deixi de ser així.

Demà, estelada al coll i pancarta en mà, sortiré al carrer per defensar el dret a ser, un dret tan bàsic i elemental que, en ple segle XXI, encara s'ha de reclamar.

Però demà, 11 de setembre, mentre ens preparem per a la manifestació, en un poble de l'Espanya fosca i bàrbara torturaran fins a la mort un animal indefens. Suposo que sabeu de què parlo. Fa dies que es recullen firmes per evitar-ho, i avui m'ha arribat una altra iniciativa, in extremis, encaminada a això mateix. Per això també aprofito el meu petit espai per demanar-vos que hi participeu (és menys d'un minutet de res):
https://www.facebook.com/escritorarosamontero/posts/328133460615186

Amb el desig que demà sigui un gran dia... molt bona Diada a totes i a tots!!!

Cap a l'anticicló

Quedar-se tot l'agost a la ciutat ha sigut un bon pla: feina a ritme relaxat, el barri buit, festes majors, viatges a la botiga de bricolatge i arreglos domèstics, sessions de cine pendents i sopars a l'aire lliure, petites escapades de cap de setmana, cerveses a les terrasses d'estiu, llargues passejades, barbacoes al jardinet, noves descobertes barcelonines, companyia d'amics que van i vénen, plans de pròxims retrobaments...

I tot i així, les ganes de pujar a l'avió són incontenibles, com la pluja que cau avui. Demà, per sort, les podrem satisfer.

Les Açores al Google Images. Properament, imatges de collita pròpia.

La xafogor

El cos sua, degota. Ha de suar per mirar de desempallegar-se d'aquesta calor sufocant. L'atmosfera, però, també és humida i va carregada de partícules que no deixen espai a les molècules corporals que es volen desprendre (no per capritx, són coses del termòstat). No hi ha treva. La pressió de l'entorn és aclaparadora. I el cos fa el que pot: es venta, es desprèn de tot el que l'embolcalla però guardant-se prou de provocar cap escàndol; deixa anar un renec, a tot estirar, i, enganxifós, segueix trampejant els dies, uns dies que s'allargassen com una mala ombra sense ni un bri d'aire. 

Sembla que s'acosten canvis. Aire fresc. Evaporació. Condensació. Pluja? Tant de bo. Una pluja que es deixi caure decidida, sense pausa ni escletxes, implacable i duradora. Tot apunta, però, que serà tempesta. És igual. L'important és que faci net.

Migració

"Heu de marxar d'aquest país. La cosa està fatal i anirà a pitjor. Això ja no té remei". Últimament rebo aquest missatge de manera constant, repetitiva, com un mantra tòxic que em trepana el cervell.

En altres temps, me n'hauria anat mil vegades, a mil llocs diferents, per conèixer, per viure, per tastar la llibertat, per créixer. I per decisió pròpia. Però ara, justament ara, seria la renúncia, la por, la resignació i la derrota, el que em mouria a marxar. Ara es tractaria de fugir. 

I si tots féssim el mateix, si tots (els que podem) marxem, qui quedarà? Què se'n farà d'aquest tros de terra que ens ha vist créixer i que hem après a estimar, a cuidar i a intentar fer millor cada dia? Hem de permetre, sense més, que una colla de personatges sense escrúpols se n'apoderin i ens ho prenguin tot?

Abans no he escrit la segona part del missatge que obria el post, una de les respostes que m'arriben a aquestes preguntes que em faig: "És problema dels que es quedin".

No tinc aires d'heroïna de Marvel i sóc conscient que jo sola no puc salvar ningú, però per mi ara marxar significaria perpetuar la manera de fer que ens ha portat a aquest desastre, acatar les regles del joc que se'ns imposen, seguir obeint les ordres que ens vénen de dalt i renunciar a l'esperança. 

Confesso que a vegades em supera el desencís, i no sé si acabarà aflorant l'instint de supervivència més primitiu, o l'egoisme que tant s'han aplicat a inculcar-nos, però ara per ara em nego a acceptar el "sálvese quien pueda". Tot el que m'han ensenyat, tot el que he après, l'herència rebuda i la meua consciència, em diuen que m'he de quedar per seguir construint els meus somnis. No sé si m'adono realment del pendent d'aquest camí ni de tot el que ens queda per veure i per viure, però ara no es pot fugir cap al no-res; toca deixar petjada i no esperar que ens expliquin la història.

Sí, ho tenim magre, ho tenim tot per refer, però vull pensar que tot segueix sent possible. Espero no pecar d'ingènua, però aquesta convicció és l'únic instint de supervivència que em serveix.

Dinàmiques

Treballar sense parar durant setmanes, cada dia, sense distingir dilluns de dissabtes, fins a les mil, no sé fins on s'aguanta, però no m'han quedat gens de ganes d'esbrinar-ho. Els rècords, per a les Olimpíades, i les gestes sobrehumanes, per als superherois. Es perd de tal manera el món de vista que no hi ha ni temps d'anar a comprar pa per esmorzar, ni de treure el Leo a passejar, per no parlar d'altres seqüeles com ara ulls enrogits, esquena destrossada i neurones en procés de descomposició. Això no és vida, crec que hi estaríem tots d'acord. Però aquests experiments autodestructius s'acaben.... i per sort, de moment sempre han tingut un bon final. Finals en forma de fantàstiques recompenses.

Ara, en ple retorn a ralentí a l'activitat, veig com n'és, d'absurda, aquesta manera de fer, de deixar-se dur. No pot ser que dels últims dos mesos, el millor hagin estat els últims set dies, els únics dies que he viscut. Diríem que toca canviar aquesta dinàmica, oi? El pitjor del cas és que no és la primera vegada que entro en aquestes espirals, però teniu permís, si em falla la determinació i em deixo xuclar de nou, per clavar-me un mastegot. Encara que sigui virtual, tindrà el seu efecte, que sóc molt sentida.

Carta a un cinema

Demà és un dia trist. Tanquen les teues portes al barri de les Corts. Podria fer un bonic tapís amb els cartells de les pel·lícules que m'has deixat veure i viure a casa teua. I podria dir, sense dubtar, que eres el meu cine, i que has sigut una part important de la meua vida.

No sé què se'n farà, de les files de butaques buides, de les pantalles apagades, de la cabina de projecció, de l'olor de crispetes... S'anirà esvaint fins que algun Mr Marshall hi entafori un bloc de pisos o una casa de joc per escurar butxaques i cervells.

Demà volia venir a dir-te adéu, però em serà impossible. Aquelles puntes de feina horroroses preestivals, una excusa molt mediocre per al comiat d'un v(b)ell amic, ja ho sé. Però sí que et vull donar les gràcies per tan bones estones, regals que m'emporto i que duraran per sempre.

Demà es tanca una altra porta. I ja en són moltes, massa.

M'acomiado amb un adéu, però amb la il·lusió d'un "fins aviat", a veure si mentrestant marxa la grisor i recuperem els nostres petits paradisos.

 

El so de l'esmolet

Torno a sentir el xiulet característic de l'esmolet. L'últim record que en tinc es perd en el recompte dels anys, quan a casa feia olor de fesols, col i arròs, tomates embotellades i cóc de maçana, quan la cuina era una espècie de locomotora d'on emanava la vida. El so de l'afilador penetrava per la finestra d'aquella cuina i s'unia a la cadència quotidiana del tràfec del carrer Escoles.

Ara aquell tràfec ja no hi és; ja no hi ha escoles, al carrer Escoles. I tampoc no hi és la maquinista, la meua estimadíssima iaia Fina, treballadora infatigable, lectora voraç i creadora de records meravellosos. Ella ho feia tot possible, com una fada, amb el seu somriure de bona dona i bellesa infinita. Fa temps que no hi és, i des de llavors tot és més lleig.

Torno a sentir el so de l'esmolet, en un carrer de Barcelona, a través de l'obertura del finestral de casa. El destí, després de mil voltes, m'ha dut a un altre carrer Escoles i m'ha regalat la companyia d'una altra dona de bellesa infinita. Per primera vegada sento que aquí, amb permís de les incerteses, m'hi puc quedar molt temps, i des d'aquí, iaia, et puc agafar la mà i enyorar-te serenament.