Treballar sense parar durant setmanes, cada dia, sense distingir dilluns de dissabtes, fins a les mil, no sé fins on s'aguanta, però no m'han quedat gens de ganes d'esbrinar-ho. Els rècords, per a les Olimpíades, i les gestes sobrehumanes, per als superherois. Es perd de tal manera el món de vista que no hi ha ni temps d'anar a comprar pa per esmorzar, ni de treure el Leo a passejar, per no parlar d'altres seqüeles com ara ulls enrogits, esquena destrossada i neurones en procés de descomposició. Això no és vida, crec que hi estaríem tots d'acord. Però aquests experiments autodestructius s'acaben.... i per sort, de moment sempre han tingut un bon final. Finals en forma de fantàstiques recompenses.
Ara, en ple retorn a ralentí a l'activitat, veig com n'és, d'absurda, aquesta manera de fer, de deixar-se dur. No pot ser que dels últims dos mesos, el millor hagin estat els últims set dies, els únics dies que he viscut. Diríem que toca canviar aquesta dinàmica, oi? El pitjor del cas és que no és la primera vegada que entro en aquestes espirals, però teniu permís, si em falla la determinació i em deixo xuclar de nou, per clavar-me un mastegot. Encara que sigui virtual, tindrà el seu efecte, que sóc molt sentida.
Caram, pati di fusa, no sembla precisament que ho hagis estat passant gaire bé, aquests últims temps. Sap greu. En tot cas, bo llegir que el final ha estat positiu, entenc que no només pel fet que s'hagi acabat aquesta mena de malson. Bentornada al món (una mica més) tranquil, i un consell: queda-t'hi, s'hi està molt millor que en el món d'estrès absolut que acabes de deixar. Bentornada! :)
ResponEliminaSí, Ferran, ha estat una temporadeta durilla, però a veure si, per fi, he après la lliçó i sóc capaç de dir que no, i si em deixen, clar, que amb el panorama que tenim potser el "no" ja em vindrà donat d'entrada.
ResponEliminaDe moment m'hi quedo, sí. Treballar a mig gas a l'agost també ajuda a veure la cosa amb perspectiva.
Gràcies per passar per aquí!