En altres temps, me n'hauria anat mil vegades, a mil llocs diferents, per conèixer, per viure, per tastar la llibertat, per créixer. I per decisió pròpia. Però ara, justament ara, seria la renúncia, la por, la resignació i la derrota, el que em mouria a marxar. Ara es tractaria de fugir.
I si tots féssim el mateix, si tots (els que podem) marxem, qui quedarà? Què se'n farà d'aquest tros de terra que ens ha vist créixer i que hem après a estimar, a cuidar i a intentar fer millor cada dia? Hem de permetre, sense més, que una colla de personatges sense escrúpols se n'apoderin i ens ho prenguin tot?
Abans no he escrit la segona part del missatge que obria el post, una de les respostes que m'arriben a aquestes preguntes que em faig: "És problema dels que es quedin".
No tinc aires d'heroïna de Marvel i sóc conscient que jo sola no puc salvar ningú, però per mi ara marxar significaria perpetuar la manera de fer que ens ha portat a aquest desastre, acatar les regles del joc que se'ns imposen, seguir obeint les ordres que ens vénen de dalt i renunciar a l'esperança.
Confesso que a vegades em supera el desencís, i no sé si acabarà aflorant l'instint de supervivència més primitiu, o l'egoisme que tant s'han aplicat a inculcar-nos, però ara per ara em nego a acceptar el "sálvese quien pueda". Tot el que m'han ensenyat, tot el que he après, l'herència rebuda i la meua consciència, em diuen que m'he de quedar per seguir construint els meus somnis. No sé si m'adono realment del pendent d'aquest camí ni de tot el que ens queda per veure i per viure, però ara no es pot fugir cap al no-res; toca deixar petjada i no esperar que ens expliquin la història.
Sí, ho tenim magre, ho tenim tot per refer, però vull pensar que tot segueix sent possible. Espero no pecar d'ingènua, però aquesta convicció és l'únic instint de supervivència que em serveix.
es pot marxar, sí, però no sense haver lluitat! no podem regalar el país als personatges més valvats d'aquesta pel·lícula de terror. tornarem a lluitar, i tornarem a vèncer. llavors, potser, serà el moment de marxar, amb la tranquil·litat d'haver recuperat el que ens un dia ens van prendre.
ResponEliminavols dir que tindrem temps, de recuperar el que ens han pres i després marxar? sí, potser ens podem anar a jubilar a berlín... o a madagascar. ;)
ResponEliminaEn els darrers dos segles, els catalans hem emigrat per raons polítiques (àdhuc religioses) més que no pas econòmiques.
ResponEliminaBonapartistes, liberals, carlins, protestants, maçons, republicans, sindicalistes, independentistes... La nostra és la primera generació de catalans emigrants pobres!
Ho celebrem?
i en el nostre cas crec que també hi ha bastant de raons polítiques, però l'atac directe i constant a la butxaca ho accelera tot, tens raó.
ResponEliminagràcies per passar per aquí, josep!
Pati gracias por escribir algo tan sentido, que emotion :-)
ResponEliminacomo he disfrutado de una reflexión tan de verdad, tan desde el fondo!!!
que ganas de una charla profunda, de un arregle de mundo y de un contarnos de todo alrededor de una birras ehhhh :-)
en esencia estas repleta de los mejores dones, eso no te lo pueden quitar y con eso ya se tiene mucho para salir p'alante!!
guapa que eres una guapa!!!
un besazo
soy yo...... la maiiiiii que no soy unknownnnnnn
ResponEliminaeso lo último ehhhhh
Unknown tú? Tu expresión es inconfundible, queridísima amiga! Te había reconocido sin firma. Gracias por tus palabras, casi me haces llorar. :_) Y sí, aquí estaremos la gente de bien para dar guerra.
ResponEliminaPronto nos sentaremos cerveza en mano y arreglaremos el mundo, hecho!
Un beso gordo gordo, Mai Kilika!!! :)