El so de l'esmolet

Torno a sentir el xiulet característic de l'esmolet. L'últim record que en tinc es perd en el recompte dels anys, quan a casa feia olor de fesols, col i arròs, tomates embotellades i cóc de maçana, quan la cuina era una espècie de locomotora d'on emanava la vida. El so de l'afilador penetrava per la finestra d'aquella cuina i s'unia a la cadència quotidiana del tràfec del carrer Escoles.

Ara aquell tràfec ja no hi és; ja no hi ha escoles, al carrer Escoles. I tampoc no hi és la maquinista, la meua estimadíssima iaia Fina, treballadora infatigable, lectora voraç i creadora de records meravellosos. Ella ho feia tot possible, com una fada, amb el seu somriure de bona dona i bellesa infinita. Fa temps que no hi és, i des de llavors tot és més lleig.

Torno a sentir el so de l'esmolet, en un carrer de Barcelona, a través de l'obertura del finestral de casa. El destí, després de mil voltes, m'ha dut a un altre carrer Escoles i m'ha regalat la companyia d'una altra dona de bellesa infinita. Per primera vegada sento que aquí, amb permís de les incerteses, m'hi puc quedar molt temps, i des d'aquí, iaia, et puc agafar la mà i enyorar-te serenament.