Tot destarotat

Aquest matí, mentre esmorzava i escoltava la ràdio, pensava en com està de destarotat tot. Llavors m'he aturat en aquesta paraula, 'destarotat', i m’ha assaltat el dubte de si devia estar recollida al diccionari o si era únicament d’ús dialectal d'allà baix. 

He seguit fent connexions: destarotat > tarot... I he fantasiejat amb la possibilitat que ‘tarot’ fos l’origen de ‘destarotat’, i que l’adjectiu recollís una descol·locació de les cartes i, per extensió, un possible contratemps del destí. He anat al diccionari a autodesmuntar-me la teoria. Per un moment ha estat a punt de saltar la sorpresa: efectivament, ‘destarotat’ ve de ‘tarot’, però aquest ‘tarot’ no són les cartes endevinatòries, sinó (es veu) el broc gros d’un càntir. Po-po-po-poooo... Bé, pot tenir la seva lògica: un càntir sense broc pot fer que en beure-hi es produeixi un desbordament que et deixi feta un desgavell –perquè ai, no he pensat a dir que allà baix ‘destarotat’ també vol dir ‘desgavellat’, un sentit que no recull el diccionari. [Parèntesi d'esbroncada interior: si el diccionari no recull aquest sentit, no veus que aquesta possible lògica fa aigües pertot, com si fos un càntir amb cent brocs?] 

En resum, ‘destarotat’ sí que surt als diccionaris, el que no hi surt és aquest sentit. Per què? Potser només l’utilitzo jo, amb aquest significat? No seria estrany; de fet, no he trobat mai ningú que digués ‘fesols, col i arròs’, en aquest ordre. Però aquesta és una altra història. 

Nota: això originàriament havia de ser un tuit, però era complicat de sintetitzar. I no m'agraden els fils. Gràcies, blog!

Dedicatòria a ma mare

Ma mare ha sigut massa vegades un mar de silencis quan jo hi buscava un flotador de paraules que m'expliquessin.

Però m'ha ensenyat a estimar els animals, les llengües i el món.
... va decidir donar-me vida quan ho tenia tot en contra.
... va triar ser lliure i donar-me els seus dos cognoms.
... va viure la seua vida perquè jo visqués la meua.

I no ha sigut mai fàcil, i no sempre ha sortit bé.
Però seguim, cadascuna amb les seues lluites.
Buscant sempre la manera de trobar-nos.
Fent equilibris a vegades impossibles.
Intentant salvar totes les distàncies.

Per seguir-nos tenint com podem.

Intempèries

Tornaré de Beirut per encarar un nou comiat.

I deixaré les meues oliveres, guardianes de tots els somnis que ja no podran ser. Que no me les arrenquin, que no se les emportin, que les deixin seguir enfonsant les arrels al pas de les estacions, de les ventades i la sequera, de les tempestes i la solana, amb la seua impassibilitat majestuosa al tràfec de conills, serps, moixons i sargantanes. Mirall dels Ports del turó estant on ja no pujaré cap més vespre d’estiu ni cap altre matí de tardor a atalaiar la contrada ni a dibuixar projectes fallits enfilada a les seues branques sinuoses o asseguda a les seues soques robustes. Les meues oliveres... custòdies també de totes les coses que volia que m’ensenyessin, de tot allò que volia aprendre i que es quedarà embolcallat en paperines de llavors que deixaré sense sembrar.

Tant de bo que qui us cobeja ara us sàpiga cuidar, que no us abandoni com faig jo, amb aquest dolor que em trenca i que tanmateix m’és inevitable. Que tingui la generositat de regalar-vos la calma perquè pugueu seguir plantant cara a aquesta vida incerta de canvi perpetu, tan aliena a la vostra rutina assossegada. Que us deixi ser, bellíssimes, perfectes, fidels a la magnífica terra roja barrejada amb còdols de barranc que us sosté.

Aquí deixaré, amb les oliveres, els cels de colors impossibles, el pi d’ombra sàvia i grada de refilets, els vaivens de l’eucaliptus, l’ametller de flors selectes, les figueres de melmelades llamineres i els tarongers de sucs matiners. També els garrofers, les carrasques, les atzavares i el trio de pereres supervivents. I farigoles, espígols, fonolls, espàrrecs, ortigues... i el meu gessamí evocador de terres orientals, perfum de migdiades gronxades a l’hamaca. I l’herba de Sant Joan, la marialluïsa, els magraners, les pròdigues moreres i el gran caqui arraconat vora la mànega del reg.

Que aquesta finca que tanta vida m’ha inspirat esdevingui el verger somiat, o si més no el verger d’un altre somni tant o més bonic. I que em perdoni per no haver pogut acompanyar-la tot el camí que hauria volgut que féssim plegades. Vull pensar que la vida no deixa de ser sàvia, malgrat la seua cruesa.

Portes que es tanquen

La vida és canvi. Canvis de situació, d'ubicació. Canvis de vivències, de sentiments i de percepcions. Canvis metabòlics i fisiològics, esclar. Canvis triats i volguts, canvis inevitables i inexorables. Jo soc una col·leccionista de canvis, n'encadeno, n'acumulo. I malgrat l'aval de l'experiència, no sempre els porto bé.

Ja fa quasi dos anys que vaig deixar Barcelona per tornar a viure a les terres del sud, on tinc allò que algú en diria arrels i que jo no sé gaire com dir-ne. Va ser un canvi triat i volgut, i lleugerament meditat. Vist en perspectiva, des d'aquest punt d'incertesa qualsevol, podria dir que l'adaptació al nou entorn i a les noves circumstàncies no ha sigut, així d'entrada i sense fer massa introspecció, ni traumàtica ni tot el contrari. Ha sigut. Està sent.

Hi ha canvis que són un salt de pàgina insalvable, que et col·loquen en un punt de no retorn, o que et fan ser-ne més conscient, si més no. El d'ara (de fa dos anys) és un d'aquests canvis, així el sento i així el visc. Un canvi que també és crisi. Una crisi que és pèrdua. I hi ha pèrdues que poden quedar enrere amb més o menys facilitat, però n'hi ha d'altres d'abismals, insondables. Parlo d'aquelles pèrdues que la nostàlgia s'encarrega de recuperar. Aquelles que tenen a veure amb trajectes en bici, sopars temàtics d'amigues, trobades fortuïtes d'amors (im)possibles, confessions inconfessables, converses terapèutiques, taules de botelles de cervesa, nits de karaoke, peticions musicals i cançons a crits, intercanvis epistolars eterns, xatejades furtives, numerets vergonyosos i comèdies desvergonyides, tardes de cine en solitari, tallers de cuina, conferències reveladores, viatges de pors profundes i descobertes enlluernadores, complicitats i riures de classes de dansa, concerts de tots els motors i impossibles aviadors, finals de nits de festa, cuines i menjadors de Gràcia, terrasses del Raval, balcons de la Barceloneta... Pèrdues irrecuperables, com a episodis de vida i com a vivències. Més que portes que es tanquen, portes tancades.

No sé si és curiós o és normal, però la meua parcel·la de nostàlgia l'ocupen aquests deu anys d'una època molt concreta, d'unes rutines molt concretes, d'uns llocs molt concrets, d'unes persones molt concretes, d'una jo molt concreta. I tot tan concret com dinàmic. No va ni més enrere ni més endavant. Aquesta és la (petita crisi de) nostàlgia que tinc ara. Potser amb el temps mutarà i d'aquí a vint anys aquest present serà la meua nostàlgia del futur. O potser no, potser tornaré sempre a aquells deu anys, perquè... de què és feta, la nostàlgia?

Ja feia dies que hi pensava, en les portes tancades, però aquest garbuix de pensaments m'ha retornat al cap arran d'una cita de Llucia Ramis que he sentit aquest matí i que em sembla que plasma sintèticament i de manera impecable aquest misteri: "La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços".

Un dimarts tretze després d'un vuit ema

La setmana passada, per qüestions tècniques, em vaig quedar a mitges preparant aquest post. I quedar-se a mitges no mola. Però potser tot passa per alguna cosa, i avui, que ja ha perdut la vigència a la velocitat de llamp d'aquests temps tan volàtils, resulta fins i tot més pertinent, encara que sigui per fer memòria recent. Em trasllado, doncs, a dimecres passat:

Ahir celebrava onze anys de la meua efemèride personal preferida, però no escriuré sobre això, sinó sobre un dels temes estrella d'aquests dies: l'afer Salvadó. Un episodi que ha generat una sèrie de reaccions que han anat des de l'escàndol i la perplexitat davant el to i el contingut de la conversa fins a una autoinculpació massiva en plan #jotambé (jo també he protagonitzat converses vergonyoses, i què?), passant pel rebuig tant de la conversa com de la jugada bruta brutíssima de la filtració interessada que se n'ha fet. I en ple maremàgnum d'opinacions, ahir llegia aquest article:

El compartia un contacte de FB, com a must read, d'algú altre que també el publicitava com a tal i que al seu torn tenia una muntanya de likes. Jo em vaig quedar astorada. Vaig pensar de no dir res, per allò d'evitar el conflicte i no fer-me veure massa, però no vaig aguantar ni dos segons en aquesta cabòria lamentable: només em faltaria autocensurar-me! I em va sortir comentar-ho al mateix post d'aquest contacte:

Diu l'autora: "has d'entendre, igualment, que aquest home feia una broma intranscendent". Sí? Ho he d'entendre? Per què? ¿És comparable dir que algú està bo amb fer hihihahàs sobre fitxar la consellera més mamelluda, com fitxen les regidores aquí? ¿És comparable que jo, mindundi entre mindundis, pugui dir que corro en plan gai (com a gai) a que dos càrrecs públics (homes, amb poder) facin burla de dones brasileres i romaneses? Per mi, no. Clarament, no. Contra la guerra bruta vomitiva d'esbombar oportunistament converses privades, sempre. Al costat de justificar comentaris impresentables i de comparar l'incomparable, mai.

No va haver-hi ni hi ha hagut cap reacció. Per aquestes contrades l'opinió mainstream sobre el tema sembla que és la d'Empar Moliner. I el silenci, la resposta a qui pensa contràriament. Com el pou de silenci en què ha caigut el tema. I en època de tants sorolls, hi ha silencis que fan mal i clamen al cel. 

Jo segueixo perplexa. També perquè tant qui va escriure l'article com qui el va compartir i recompartir són dones.

Dilluns

Avui m'he aixecat amb una nova llei de vida via Twitter, la que desplega aquest fil: https://twitter.com/gemagoldie/status/972406513577922560?s=19. Crec que em pot anar bé a tots els nivells. I he començat per la consigna número 1: fer-me el llit. Abans he posat menjar als gossos, he esmorzat i m'he vestit. I, com cada dilluns, m'he reomplert l'ampolla d'aigua i he pujat al cotxe per anar a ioga. A la segona rotonda, quan ja feia uns set minuts que conduïa, m'he adonat que m'havia deixat la porta de casa oberta de bat a bat. He fet mitja volta i he tornat a casa. Avui que arribava puntual. I he pensat en la meua nova llei de vida. Tenir el llit fet m'ha costat una classe de ioga. Però ja se sap que l'aplicació de qualsevol llei demana un temps d'ajust. I aquest dilluns tan dillums* no em farà defallir.

* dillums és com anomenem per aquí baix el primer dia de la setmana i podria tenir una etimologia en certa manera associada a aquest episodi (dillums: contrari a les llums).

Intentant fer dissabte

Fa un parell de setmanes un gag del Polònia plasmava molt gràficament com ens sentim molts catalans davant tot el que (ens) està passant des de l'1-O (i ja uns dies abans), com enfilats en un Dragon Khan les 24 hores. Dies de xoc i eufòria en intervals més breus que mínimament saludables, sense temps de pair res, si és que hi ha retir mental que pugui ajudar a pair segons què. I hem passat, en una aclucada d'ull, de #somRepública a #somcolònia, i tot plegat és tan bèstia que em sembla -sé- que ni en soc conscient.

Ara l'horitzó més immediat és el 21-D, un horitzó imposat en forma de trampa electoral. Mentrestant toca manegar el dia a dia amb tota la normalitat que permet la inconsciència i que desmanega simultàniament l'anomalia feta número, i ens convertim així en una mena de sísifs arrossegant rocs per pendents impossibles. I davant d'aquesta trampa, les preguntes, els dubtes i les pors que persisteixen un cop he aconseguit desxifrar (suposo) la primera incògnita sobre el perquè de deixar-nos caure al parany. No hi ha alternativa: presentar-se al 21-T (amb T de trampa), com bé diu la Rojals, o ser foragitats del (seu) sistema i, per tant, acabar diluïts o engolits. Però què passarà si guanya l'independentisme? Què faran si tornen a governar? Recuperar el govern legítim, reclamar l'alliberament dels Jordis i dels consellers, implementar la República, desplegar les lleis de transitorietat, iniciar un procés constituent... Sí, a favor, ho vull! Però com ho faran? Sobre les dos primeres coses, res a discutir, però... i les altres? Implementar la República perquè ja està declarada. És això, oi? I com és que no s'està fent ja? Calen unes eleccions imposades per l'Estat del qual t'has independitzat per poder-ho fer? Com es menja? I què serà diferent perquè es pugui començar a fer (si guanyen les forces independentistes) a partir del 22-D? Europa? La comunitat internacional? Si no hem de legitimar aquestes eleccions, per què ens hi presentem? ¿Ens hi presentem perquè busquem, desitgem i esperem un resultat que ens doni la força que sembla que necessitàvem i no teníem? ¿El 21-D és el referèndum que volíem? Sí? I l'1-O, on queda? On situem aquesta jornada de tanta dignitat i tants cops d'indignitat? La desem com si res? Què fa que la resposta d'ara serà més vàlida que la de l'1-O? Que hi participaran els unionistes? Ara sí perquè els convoquen els seus? I els altres hem de dir amén a les seues "garanties"? No-entenc-res.

Volia escriure-ho, fer dissabte mental, per veure si així en treia una mica l'entrellat, però com més ho verbalitzo, més surrealista em resulta. I com que tot indica que ningú farà la campanya que vull sentir, la que necessito, que m'expliqui els ets i uts i no em demani actes de fe, me l'hauré de fer jo: aniré a votar el 21-T com sempre hi vaig, i amb tanta convicció com vaig anar l'1-O, tot i que amb menys alegria, perquè si bé serà des del mateix sí, també ho serà contra tot el que no vull ni voldré mai i que ja hem conegut, i això inclou no només opressió i repressió, sinó també traïcions, odis, mentides, impunitats, complicitats verinoses i, mal em pesi, falses equidistàncies. "Mal em pesi" perquè la meua convicció indepe té un passat recent de dubte i de vaga esperança d'una altra Espanya possible. No me n'amago: he deambulat entre el podemisme i la CUP sense excessius conflictes, malabarista que és una. Fins ara. Fins que l'Albano i el ni-ni han ajudat a redefinir la meua ubicació. De la mateixa manera, també s'ha acabat la fe en el procés, si més no tal com s'ha concebut fins ara. De fet, no n'havia tingut mai gaire. Aquests dies penso molt en un sopar, en temps del Mas i del 9-N, amb unes excompis de feina, totes indepes i força afins al procés. A una d'elles, la més implicada i convençuda, li vaig preguntar: "Però M, com ho faran tot això?" I ella, sempre diplomàtica i riallera, em va respondre ofesa: "Què et penses, Patrícia, que no ho tenen tot previst?". "Doncs no ho sé, M, perquè no m'ho han explicat". Espero i confio que ara sigui diferent.

Ja em perdonareu la desendreçada, però no he tingut mai gaire integrat això de fer dissabte. I la pols que m'ha quedat per agranar...