Portes que es tanquen

La vida és canvi. Canvis de situació, d'ubicació. Canvis de vivències, de sentiments i de percepcions. Canvis metabòlics i fisiològics, esclar. Canvis triats i volguts, canvis inevitables i inexorables. Jo soc una col·leccionista de canvis, n'encadeno, n'acumulo. I malgrat l'aval de l'experiència, no sempre els porto bé.

Ja fa quasi dos anys que vaig deixar Barcelona per tornar a viure a les terres del sud, on tinc allò que algú en diria arrels i que jo no sé gaire com dir-ne. Va ser un canvi triat i volgut, i lleugerament meditat. Vist en perspectiva, des d'aquest punt d'incertesa qualsevol, podria dir que l'adaptació al nou entorn i a les noves circumstàncies no ha sigut, així d'entrada i sense fer massa introspecció, ni traumàtica ni tot el contrari. Ha sigut. Està sent.

Hi ha canvis que són un salt de pàgina insalvable, que et col·loquen en un punt de no retorn, o que et fan ser-ne més conscient, si més no. El d'ara (de fa dos anys) és un d'aquests canvis, així el sento i així el visc. Un canvi que també és crisi. Una crisi que és pèrdua. I hi ha pèrdues que poden quedar enrere amb més o menys facilitat, però n'hi ha d'altres d'abismals, insondables. Parlo d'aquelles pèrdues que la nostàlgia s'encarrega de recuperar. Aquelles que tenen a veure amb trajectes en bici, sopars temàtics d'amigues, trobades fortuïtes d'amors (im)possibles, confessions inconfessables, converses terapèutiques, taules de botelles de cervesa, nits de karaoke, peticions musicals i cançons a crits, intercanvis epistolars eterns, xatejades furtives, numerets vergonyosos i comèdies desvergonyides, tardes de cine en solitari, tallers de cuina, conferències reveladores, viatges de pors profundes i descobertes enlluernadores, complicitats i riures de classes de dansa, concerts de tots els motors i impossibles aviadors, finals de nits de festa, cuines i menjadors de Gràcia, terrasses del Raval, balcons de la Barceloneta... Pèrdues irrecuperables, com a episodis de vida i com a vivències. Més que portes que es tanquen, portes tancades.

No sé si és curiós o és normal, però la meua parcel·la de nostàlgia l'ocupen aquests deu anys d'una època molt concreta, d'unes rutines molt concretes, d'uns llocs molt concrets, d'unes persones molt concretes, d'una jo molt concreta. I tot tan concret com dinàmic. No va ni més enrere ni més endavant. Aquesta és la (petita crisi de) nostàlgia que tinc ara. Potser amb el temps mutarà i d'aquí a vint anys aquest present serà la meua nostàlgia del futur. O potser no, potser tornaré sempre a aquells deu anys, perquè... de què és feta, la nostàlgia?

Ja feia dies que hi pensava, en les portes tancades, però aquest garbuix de pensaments m'ha retornat al cap arran d'una cita de Llucia Ramis que he sentit aquest matí i que em sembla que plasma sintèticament i de manera impecable aquest misteri: "La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços".