La setmana passada, per qüestions tècniques, em vaig quedar a mitges preparant aquest post. I quedar-se a mitges no mola. Però potser tot passa per alguna cosa, i avui, que ja ha perdut la vigència a la velocitat de llamp d'aquests temps tan volàtils, resulta fins i tot més pertinent, encara que sigui per fer memòria recent. Em trasllado, doncs, a dimecres passat:
Ahir celebrava onze anys de la meua efemèride personal preferida, però no escriuré sobre això, sinó sobre un dels temes estrella d'aquests dies: l'afer Salvadó. Un episodi que ha generat una sèrie de reaccions que han anat des de l'escàndol i la perplexitat davant el to i el contingut de la conversa fins a una autoinculpació massiva en plan #jotambé (jo també he protagonitzat converses vergonyoses, i què?), passant pel rebuig tant de la conversa com de la jugada bruta brutíssima de la filtració interessada que se n'ha fet. I en ple maremàgnum d'opinacions, ahir llegia aquest article:
El compartia un contacte de FB, com a must read, d'algú altre que també el publicitava com a tal i que al seu torn tenia una muntanya de likes. Jo em vaig quedar astorada. Vaig pensar de no dir res, per allò d'evitar el conflicte i no fer-me veure massa, però no vaig aguantar ni dos segons en aquesta cabòria lamentable: només em faltaria autocensurar-me! I em va sortir comentar-ho al mateix post d'aquest contacte:
Diu l'autora: "has d'entendre, igualment, que aquest home feia una broma intranscendent". Sí? Ho he d'entendre? Per què? ¿És comparable dir que algú està bo amb fer hihihahàs sobre fitxar la consellera més mamelluda, com fitxen les regidores aquí? ¿És comparable que jo, mindundi entre mindundis, pugui dir que corro en plan gai (com a gai) a que dos càrrecs públics (homes, amb poder) facin burla de dones brasileres i romaneses? Per mi, no. Clarament, no. Contra la guerra bruta vomitiva d'esbombar oportunistament converses privades, sempre. Al costat de justificar comentaris impresentables i de comparar l'incomparable, mai.
No va haver-hi ni hi ha hagut cap reacció. Per aquestes contrades l'opinió mainstream sobre el tema sembla que és la d'Empar Moliner. I el silenci, la resposta a qui pensa contràriament. Com el pou de silenci en què ha caigut el tema. I en època de tants sorolls, hi ha silencis que fan mal i clamen al cel.
Jo segueixo perplexa. També perquè tant qui va escriure l'article com qui el va compartir i recompartir són dones.
He sentit condemnes i defenses de tot. Jo sé que no va deixar indiferent a les dones del partit, i a bona part dels homes. Sí que hi ha la idea de que si es posen a treure coses a tots ens podran trobar algun mal comentari que, fora de lloc, ens pot afectar la imatge. Però és igual, aquests comentaris són indignes d'algú que és el número 3 del partit i se l'hauria d'haver fet dimitir. Però la direcció actual no sembla estar per la labor. Ah, i per cert, a les terres de l'Ebre, d'on és ell, l'han defensat a ultrança.
ResponEliminaJo no m'auto-inculparé, però sí que diré que he fet en el passat molts comentaris i bromes masclistes, també bromes homòfobes, però amb el temps et vas adonant que si rius d'aquestes coses, i ho fomentes, la normalització no arribarà mai, i modules ja no les paraules, sinó la manera de pensar. En això m'ha ajudat molt la militància en un partit, és pel que m'haurà servit, i a dia d'avui fins i tot em molesten comentaris ofensius d'aquesta mena i crido l'atenció a qui els fa. Si jo he arribat aquí, el número 3 del partit hauria d'haver-hi arribat també. Si no, que vagi plegant.
thank you for sharing
ResponEliminaviagra asli
viagra usa
viagra original
viagra original usa
viagra asli usa
viagra asli jakarta
obat viagra original
obat viagra asli
jual viagra asli