La vida és canvi. Canvis de situació, d'ubicació. Canvis de vivències, de sentiments i de percepcions. Canvis metabòlics i fisiològics, esclar. Canvis triats i volguts, canvis inevitables i inexorables. Jo soc una col·leccionista de canvis, n'encadeno, n'acumulo. I malgrat l'aval de l'experiència, no sempre els porto bé.
Ja fa quasi dos anys que vaig deixar Barcelona per tornar a viure a les terres del sud, on tinc allò que algú en diria arrels i que jo no sé gaire com dir-ne. Va ser un canvi triat i volgut, i lleugerament meditat. Vist en perspectiva, des d'aquest punt d'incertesa qualsevol, podria dir que l'adaptació al nou entorn i a les noves circumstàncies no ha sigut, així d'entrada i sense fer massa introspecció, ni traumàtica ni tot el contrari. Ha sigut. Està sent.
Hi ha canvis que són un salt de pàgina insalvable, que et col·loquen en un punt de no retorn, o que et fan ser-ne més conscient, si més no. El d'ara (de fa dos anys) és un d'aquests canvis, així el sento i així el visc. Un canvi que també és crisi. Una crisi que és pèrdua. I hi ha pèrdues que poden quedar enrere amb més o menys facilitat, però n'hi ha d'altres d'abismals, insondables. Parlo d'aquelles pèrdues que la nostàlgia s'encarrega de recuperar. Aquelles que tenen a veure amb trajectes en bici, sopars temàtics d'amigues, trobades fortuïtes d'amors (im)possibles, confessions inconfessables, converses terapèutiques, taules de botelles de cervesa, nits de karaoke, peticions musicals i cançons a crits, intercanvis epistolars eterns, xatejades furtives, numerets vergonyosos i comèdies desvergonyides, tardes de cine en solitari, tallers de cuina, conferències reveladores, viatges de pors profundes i descobertes enlluernadores, complicitats i riures de classes de dansa, concerts de tots els motors i impossibles aviadors, finals de nits de festa, cuines i menjadors de Gràcia, terrasses del Raval, balcons de la Barceloneta... Pèrdues irrecuperables, com a episodis de vida i com a vivències. Més que portes que es tanquen, portes tancades.
No sé si és curiós o és normal, però la meua parcel·la de nostàlgia l'ocupen aquests deu anys d'una època molt concreta, d'unes rutines molt concretes, d'uns llocs molt concrets, d'unes persones molt concretes, d'una jo molt concreta. I tot tan concret com dinàmic. No va ni més enrere ni més endavant. Aquesta és la (petita crisi de) nostàlgia que tinc ara. Potser amb el temps mutarà i d'aquí a vint anys aquest present serà la meua nostàlgia del futur. O potser no, potser tornaré sempre a aquells deu anys, perquè... de què és feta, la nostàlgia?
Ja feia dies que hi pensava, en les portes tancades, però aquest garbuix de pensaments m'ha retornat al cap arran d'una cita de Llucia Ramis que he sentit aquest matí i que em sembla que plasma sintèticament i de manera impecable aquest misteri: "La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços".
dilluns, 17 de setembre del 2018
dimarts, 20 de març del 2018
Un dimarts tretze després d'un vuit ema
La setmana passada, per qüestions tècniques, em vaig quedar a mitges preparant aquest post. I quedar-se a mitges no mola. Però potser tot passa per alguna cosa, i avui, que ja ha perdut la vigència a la velocitat de llamp d'aquests temps tan volàtils, resulta fins i tot més pertinent, encara que sigui per fer memòria recent. Em trasllado, doncs, a dimecres passat:
Ahir celebrava onze anys de la meua efemèride personal preferida, però no escriuré sobre això, sinó sobre un dels temes estrella d'aquests dies: l'afer Salvadó. Un episodi que ha generat una sèrie de reaccions que han anat des de l'escàndol i la perplexitat davant el to i el contingut de la conversa fins a una autoinculpació massiva en plan #jotambé (jo també he protagonitzat converses vergonyoses, i què?), passant pel rebuig tant de la conversa com de la jugada bruta brutíssima de la filtració interessada que se n'ha fet. I en ple maremàgnum d'opinacions, ahir llegia aquest article:
El compartia un contacte de FB, com a must read, d'algú altre que també el publicitava com a tal i que al seu torn tenia una muntanya de likes. Jo em vaig quedar astorada. Vaig pensar de no dir res, per allò d'evitar el conflicte i no fer-me veure massa, però no vaig aguantar ni dos segons en aquesta cabòria lamentable: només em faltaria autocensurar-me! I em va sortir comentar-ho al mateix post d'aquest contacte:
Diu l'autora: "has d'entendre, igualment, que aquest home feia una broma intranscendent". Sí? Ho he d'entendre? Per què? ¿És comparable dir que algú està bo amb fer hihihahàs sobre fitxar la consellera més mamelluda, com fitxen les regidores aquí? ¿És comparable que jo, mindundi entre mindundis, pugui dir que corro en plan gai (com a gai) a que dos càrrecs públics (homes, amb poder) facin burla de dones brasileres i romaneses? Per mi, no. Clarament, no. Contra la guerra bruta vomitiva d'esbombar oportunistament converses privades, sempre. Al costat de justificar comentaris impresentables i de comparar l'incomparable, mai.
No va haver-hi ni hi ha hagut cap reacció. Per aquestes contrades l'opinió mainstream sobre el tema sembla que és la d'Empar Moliner. I el silenci, la resposta a qui pensa contràriament. Com el pou de silenci en què ha caigut el tema. I en època de tants sorolls, hi ha silencis que fan mal i clamen al cel.
Jo segueixo perplexa. També perquè tant qui va escriure l'article com qui el va compartir i recompartir són dones.
dilluns, 12 de març del 2018
Dilluns
Avui m'he aixecat amb una nova llei de vida via Twitter, la que desplega aquest fil: https://twitter.com/
* dillums és com anomenem per aquí baix el primer dia de la setmana i podria tenir una etimologia en certa manera associada a aquest episodi (dillums: contrari a les llums).
* dillums és com anomenem per aquí baix el primer dia de la setmana i podria tenir una etimologia en certa manera associada a aquest episodi (dillums: contrari a les llums).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)