Entre línies

Aquesta feina que tinc de seure hores davant una pantalla potinejant textos, a banda de dur-me contractures musculars i boirines oculars, també em regala noms, frases, idees, teories, històries... que em guardo al calaix de llocs on tornar (el que seria, en versió 2.0, la llista de preferits). I avui el regal és un nom propi: Jorge Riechmann, poeta i mil coses interessantíssimes més. A mi, d'entrada, la poesia se m'encalla una mica, però em sembla que aquesta troballa és una bona ocasió per donar-li una nova oportunitat. Si a això hi sumem el meu recurrent propòsit d'any nou (llegir més), ja no tinc excusa.

Abolir la nostalgia

Es la hermana tullida del deseo.
De nada verdadero se predica.
Le place avasallar: busca vasallos.
No le miréis las manos,

                                        perder es imposible.

Abolir la nostalgia, esa tenia violenta,

esa impotencia desovillada en máscara,

mi desdentada amiga más voraz.

Untarle el cuerpo de brea y de vergüenza.

Sea

la desolada quimera del presente

nuestro empeño imborrable.

Jorge Riechmann

La tria del poema no és casual. Són dies de nostàlgies invasores que s'han instal·lat a casa i sembla que de moment no volen marxar. Però que s'hi estiguin més o menys temps només depèn de mi, ho sé. Així que, com diria el bon Feliu, "un present només per compartir-lo, sumar presents per al demà".

Deutes

Ni sabia que encara tenia actiu el blog. Bé, això d'actiu és un parlar. Tècnicament actiu, podríem dir, gràcies a les connexions internes de la xarxa i gràcies també, i curiosament, a la meua inacció, la de no esborrar-lo.

Ni sé quant fa de l'última entrada, no ho vull ni mirar. Probablement un any. O segurament, més. Quin vertigen.

Tampoc no sé ben bé què hi torno a fer, aquí. Bé, menteixo. Sí que ho sé. El que no sé és per què he deixat passar tant temps entre mig per fer-ho. No ho sé i em sap greu. Em sap greu haver desaparegut sense cap explicació. I sí, ja sé que un blog no ha de ser una obligació, que és un espai personal que cadascú manega com vol i pot, i que ningú deu res a ningú. Però jo sí que em sento en deute, amb tots vosaltres, els que em llegíeu, però sobretot els que participàveu, els que em fèieu sentir que hi éreu, que us interessava aquesta miqueta de mi, que em donàveu aquesta miqueta de vosaltres i em fèieu mantenir viu aquest racó. Però res, em vaig esfumar, d'un dia per l'altre, sense dir ni ase ni bèstia, acomodada en la virtualitat. I això no es fa, crec que hi estareu d'acord. Per això, mil disculpes i més.

Però no torno per fustigar-me. Ho faig per dir-vos que hi sóc i que potser m'hi torno a posar. Evidentment, no sé ni si em llegireu, però ho he d'intentar igualment. En tinc ganes, ho trobo a faltar i us trobo a faltar!

Per cert, molt bon any!