En construcció

Aquests dies he fet moltes voltes, mentals i verbals, al tema d'actualitat per excel·lència: la independència de Catalunya. Com més voltes hi feia, lògicament, més em perdia i més incertesa em generava la cosa. De l'alegria esperançada impulsada per la manifestació de l'11S, he passat a la incredulitat, la mala llet, el sentiment de manipulació i el "però, i sí...?", i se'm feia un garbuix, sense arribar mai a port.

Tinc un amic pakistanès que l'altre dia em deia, eufòric, que ell era independentista. Jo, després de vomitar-li el meu rotllo cagadubtes, em vaig sentir per primer cop covarda i avergonyida. Aquest amic (a partir d'ara en diré I) va arribar a Catalunya fa uns 6 o 7 anys, i n'ha passat (n'està passant) de tots colors. No ventilaré aquí la seua vida, només us diré que porta una motxilla d'autèntics drames que cap de nosaltres no hem viscut (i espero que no hàgim de viure) mai. Però l'I va per la vida amb l'optimisme per bandera; sense tenir res, és d'una generositat inaudita, i no t'estalvia mai un somriure. A banda d'una qualitat humana impecable, et pot explicar la història d'Espanya i de Catalunya molt millor que molts catalans i espanyols "de soca-rel", i és un autèntic fletxa en electrònica i ofertes de telefonia mòbil. La necessitat t'espavila o et tomba, i ell és, sens dubte, un clar exemple del primer cas. A part d'aquestes dades més de tipus... "curricular", l'I s'empassa tots els informatius, les carreres de motos i cotxes i tots els partits del Barça. És un culé convençut, i li agrada veure els partits al bar de tota la vida, amb els iaios que bramen i claven cops de puny a la taula. No suporta compartir bar amb madridistes. I, malgrat que aquest país no para de posar-li pals a les rodes, ell diu que és català i es declara obertament independentista.

Fa unes quantes setmanes, vaig discutir amb un "amic" de Facebook perquè, pels volts de la Diada, va penjar una cita de Schopenhauer contra els nacionalismes que ell va titular "11S + 12O". Sense entrar en res més, jo li vaig dir, respectuosament i en obert al seu mur, que em semblava que eren del tot incomparables les dues dates, que no sumaven res, i que marcaven fets històrics que no tenien res a veure entre si. I li demanava que, com a historiador, tingués una mica més de rigor. Ell m'ho va rebatre, en privat, amb l'argument que per ell els nacionalismes, tots, s'assemblen i que si jo volia, m'explicaria un dia la guerra de Successió "fil per randa". Jo li vaig tornar a contestar demanant-li respecte pels que ens manifestàvem l'11S i que no ens posés al mateix sac que els que surten el 12O a cantar el "Cara al sol". Aquesta resposta va suposar una rèplica sarcàstica per part seua i la meua eliminació automàtica, juntament amb la d'amics comuns (!), del seu Facebook. Aquesta mateixa persona, no us penseu, és abanderada de la multiculturalitat, abomina les fronteres i reivindica els drets dels pobles oprimits d'arreu del món, però a mi, després de l'episodi anterior, l'únic que m'ha demostrat és una profunda intolerància.

On vull anar a parar amb tot aquest rotllo? Doncs que em sento molt més a prop d'algú que, venint de fora, de molt lluny, amb les incerteses de la seua situació, ha volgut crear un vincle amb la terra que l'ha "acollit", que no dels essencialistes i puristes d'aquí que ho posen tot en dubte i que arriben a relativitzar tant la realitat que s'acaba convertint en una cosa irreal i absurda. Jo aquests dies era més d'aquests últims, però ara tinc clara una cosa: vull construir una societat amb persones com l'I, vull sentir que pertanyo. I sí, vull la independència de Catalunya, sens dubte.