La setmana passada, per qüestions tècniques, em vaig quedar a mitges preparant aquest post. I quedar-se a mitges no mola. Però potser tot passa per alguna cosa, i avui, que ja ha perdut la vigència a la velocitat de llamp d'aquests temps tan volàtils, resulta fins i tot més pertinent, encara que sigui per fer memòria recent. Em trasllado, doncs, a dimecres passat:
Ahir celebrava onze anys de la meua efemèride personal preferida, però no escriuré sobre això, sinó sobre un dels temes estrella d'aquests dies: l'afer Salvadó. Un episodi que ha generat una sèrie de reaccions que han anat des de l'escàndol i la perplexitat davant el to i el contingut de la conversa fins a una autoinculpació massiva en plan #jotambé (jo també he protagonitzat converses vergonyoses, i què?), passant pel rebuig tant de la conversa com de la jugada bruta brutíssima de la filtració interessada que se n'ha fet. I en ple maremàgnum d'opinacions, ahir llegia aquest article:
El compartia un contacte de FB, com a must read, d'algú altre que també el publicitava com a tal i que al seu torn tenia una muntanya de likes. Jo em vaig quedar astorada. Vaig pensar de no dir res, per allò d'evitar el conflicte i no fer-me veure massa, però no vaig aguantar ni dos segons en aquesta cabòria lamentable: només em faltaria autocensurar-me! I em va sortir comentar-ho al mateix post d'aquest contacte:
Diu l'autora: "has d'entendre, igualment, que aquest home feia una broma intranscendent". Sí? Ho he d'entendre? Per què? ¿És comparable dir que algú està bo amb fer hihihahàs sobre fitxar la consellera més mamelluda, com fitxen les regidores aquí? ¿És comparable que jo, mindundi entre mindundis, pugui dir que corro en plan gai (com a gai) a que dos càrrecs públics (homes, amb poder) facin burla de dones brasileres i romaneses? Per mi, no. Clarament, no. Contra la guerra bruta vomitiva d'esbombar oportunistament converses privades, sempre. Al costat de justificar comentaris impresentables i de comparar l'incomparable, mai.
No va haver-hi ni hi ha hagut cap reacció. Per aquestes contrades l'opinió mainstream sobre el tema sembla que és la d'Empar Moliner. I el silenci, la resposta a qui pensa contràriament. Com el pou de silenci en què ha caigut el tema. I en època de tants sorolls, hi ha silencis que fan mal i clamen al cel.
Jo segueixo perplexa. També perquè tant qui va escriure l'article com qui el va compartir i recompartir són dones.
