El foraster

(Post d'urgència, que l'actualitat apressa)

Anit em vaig empassar el programa El foraster (empassar en el sentit de 'fer passar retina avall', no de 'creure incautament', Déu me'n guard). És un producte que no m'ha agradat mai. Aquella manera de parlar cridant marca de la casa, com si això fes més proper, més "de poble"; aquelles brometes (també en declamació sonora ascendent) per fer ambient; aquells aplaudiments escarrassats; aquell mantell de benevolència que ho embolcalla i ho unifica tot, com si en un poble tot fos bonic, idíl·lic i harmoniós, i aquesta fórmula d'història entranyable + musiqueta evocadora de fons per arrencar la llagrimeta després de les riallades... Buf, mandra infinita.

Però anit hi vaig deixar aturada la tecla del comandament i vaig fer penitència. Per què? Perquè hi sortia un poble de les terres que habito, Masdenverge, i tenia curiositat pel retrat. Una curiositat que, més enllà del poble en si, ja se m'havia despertat a la prèvia (al llarg de la setmana, amb la publicitat diguem-ne insistent tan típica de TV3), en què el locutor pronunciava el topònim com si s'escrivís Mas d'en Verge en comptes de Masdenverge, és a dir, accentuant 'Mas' i 'Ver' i no únicament 'ver', que és com es diu. Ho vaig fer saber als responsables via Twitter; en vaig treure un 'like' del programa (és el que tenen les correccions, que s'han convertit en un clam sord enmig del silenci de la pèrdua de rigor, lingüístic en aquest cas). Tot i així, guardava l'esperança que el presentador, després d'haver passat quatre dies al poble parlant amb la gent, l'hagués après a dir el digués bé. Però no, el va dir pitjor: va mig solucionar el tema dels dos accents, però en un intent penós d'imitar la pronúncia ebrenca (un altre tic que em treu de polleguera i que mereixerà un altre post), va fer tancada la [e] de 'ver', i així ho va repetir fins a la sacietat. No cal, Quim Masferrer, de veritat, pots dir Masdenverge amb totes les neutres que toquen i, sobretot, fer la [e] oberta de 'verge', sisplau, perfavor, per-l'amor-de-Déu, rellamps i trons! Buf, esgotament infinit.

I tornant al retrat que m'encuriosia, em centraré en el primer personatge entrevistat (ui, veig que va ser el tercer, que la tecla del comandament va arribar tard), un noi jove que feia poc que havia tornat a viure al poble, taurí, embolador de professió d'afició (guarnit per a l'ocasió amb una dessuadora estampada amb un cap de bou embolat), que va portar el presentador fins a la plaça de bous i va dir-li com era de grandiós tot el que sentia en ser allí, al mig de la plaça. El personatge no em sorprèn, n'hi ha uns quants per aquí; el que em sorprèn és que per als realitzadors fos una cosa a destacar i emblanquinar, com una cosa normal de poble, d'aquesta Catalunya profunda tan espontània i graciosa. I em va sorprendre sobretot el comentari de Masferrer, que va dir que a ell això dels bous li costava d'entendre, però que a vegades, per entendre les coses, s'ha de ser d'allà. Buf, saturació infinita.

Al Quim Masferrer li recomanaria aquest article, perquè li obrís el camp de visió per fugir de tòpics, etiquetes i simplificacions, però suposo que la "gràcia" del programa és precisament aquesta pàtina de superficialitat revestida d'anecdotari acrític per mostrar una postal ideal destinada al simple entreteniment sense filtres.

(El foraster és el programa estrella de la tele pública de Catalunya. Perplexitat infinita... o no).

La natura fora de pantalla

De tots és sabut que l'arribada de la primavera fa sortir de caus, nius, forats, roques, branques i soques tota mena de bestioles (llevat dels conills, que són de presència perenne). Quan vius a la ciutat això ho saps més d'oïda i de llegida (o de traduir documentals) que de vivència, perquè a banda de la bestiola humana poca moguda faunística extra hi ha, però en #lameuanovavidarural l'experiència d'aquest tràfec de vida animal és aclaparadora per a una urbanita de fe com jo. I és ben bé que el fris de les meues aventures amb el nou entorn seria una bona font d'inspiració per a un retaule del tipus El jardí de les delícies amb estètica 13 Rue del Percebe i tocs de paleta burtoniana i hitchcockiana. Aquí una mostra de les noves estampes quotidianes protagonitzades fins ara:

- Un nombre indeterminat de moixons ha muntat niu a la xemeneia i entren i surten a cop de batuda d'ales que ressona enmig del silenci i de la xerrameca televisiva.

- Fa un parell de setmanes van entrar dos moixons al despatx, i jo primer (cames ajudeu-me) i ells quan van poder (ales ajudeu-nos) vam abandonar l'espai, contrariats i esglaiats a l'uníson.

- Llangardaixos i dragonets s'esmunyen entre pedres i troncs o pugen i baixen parets "como cocodrilo por su casa".

- Un parell de senyors gripaus feixucs i panxuts apareixen a les nits passejant-se pels voltants de la casa i desperten la histèria canina col·lectiva, que s'ha endut algun ensurt en forma de substància verinosa aplacada amb rapidesa i eficàcia gentilesa d'oh-internet.

- Hem vist una sssssserp (tan llarga i gruixuda com la essa més llarga i gruixuda que es pugui dibuixar) serpentejar entre escletxes de rocam i fustam i arrossegant-se a velocitat de llamp de rellamps davant el nostre esguard estupefacte.

- L'altre dia, de la cuina estant, vam observar com una guineu de cuassa espectacular resseguia un marge amb un conill a la boca (encara no hem aconseguit tornar a encaixar la mandíbula).

- Ens hem hagut de veure, pic i pala en mà i a la llum del capvespre, enterrant dos conills i una rata esbudellats per la nostra estimada i dolça gosseta rebatejada aquí, en la seua nova identitat jekylliana, com a Killer Greta.

- I avui mateix, fa un parell d'hores, he "rescatat" un ratolinet de la piscina i l'he deixat en terra ferma fora de la tanca. Encara no sé si he pres la millor decisió: què és pitjor, que mori d'agonia o que reaparegui al cap del temps en forma de rata gegant?

- Tot això sense comptar les corredisses diürnes i les raves nocturnes dels conills, omnipresents, el repertori festivaler d'insectes més o menys o gens simpàtics i en menys o més o descomunal concentració, o la simfonia de cants, sons, udols, crecs, crics, sorolls i sorollets, diürns i nocturns, sense identificar i amb gran poder... ehem... evocador.

Efectivament, com deixen entreveure aquestes línies, no és un dia a dia fàcil ni avorrit i no el visc tampoc amb la naturalitat que la natura que tant venero requereix. Més aviat podríem dir que el visc amb un nivell alarmant preocupant considerable d'estrès. Però penso que si a l'Amazones s'ho maneguen, què no podré fer jo en una simple garriga ebrenca?

Soc (diacrític recentment eliminat) conscient a més que aquí les espècies invasores som nosaltres i, tot i aquesta evidència irreversible, tinc tota la voluntat posada a rebaixar els meus nivells d'alienació i afavorir la convivència perquè la nostra presència, si bé invasiva, sigui almenys de baixa intensitat. Obro els braços, doncs, a l'univers de les casetes niu i els hotels d'insectes i a totes les mesures actives no agressives destinades a afavorir l'harmonia en aquesta meua nova vida rural. Que els astres m'acompanyin!