Un nus

Hauria d'escriure per què torna a fer una eternitat que torno a no escriure al blog, hauria de presentar les meues repetitives excuses, fer potser alguna pinzellada estiuenca, explicar el meu present, algun pla de futur, penjar alguna foto del sol o del mar... i el mar em porta la imatge d'aquesta setmana. I hauria pogut escriure un pamflet encès sobre les salvatjades que es fan en aquest país contra els animals, sobre l'article que no vaig poder llegir en què explicaven fil per randa com hi ha qui es diverteix clavant punxes, espases, coces, puntades de peu a un pobre vedell, un tema que a vegades m'emporto al llit i no em deixa dormir, però que no és un tema. La depravació, la deshumanització, l'absència d'ànima... la imatge d'aquesta setmana. I busco, dèbil i covarda, algun recurs d'autoajuda barata per esborrar-m'ho tot de la ment i del cor, perquè ves, la vida continua, no? La vida... I l'autoajuda, barata o no, no serveix de res. Expliquem-li una mica això de l'autoajuda a aquest pare supervivent. Supervivent, quina puta broma. I la imatge d'aquesta setmana corre per les xarxes. "Està bé que es mostri; així la gent per fi en parla". Sí, i tant que en parla, i ho plora, segurament, i què? I què, que veiem aquesta imatge? I què, que en parlem? I què. I en un altre moment llegeixo que dos noietes han estat condemnades a ser violades col·lectivament per un delicte de no sé quin familiar. Que recollim signatures. Sí? Signatures? Per a què? I com es paeix, tot això? Ho hem de pair? Potser no caldrà, només es tracta d'encendre la tele, posar-nos una sèrie, fer una birra, anar a dormir i l'endemà córrer cap a la feina, a seguir fent la nostra vida autòmata. Al cap i a la fi, encara no ha trucat ningú a casa nostra. Tot passa en un altre lloc. Sí? Tot passa a fora? Enllà? A les xarxes? O fins i tot tan lluny que potser ni tan sols passa? Deu ser això, perquè surts al carrer, i oh que bé les vacances, quin relax, quina desconnexió, i déu n'hi do quina estrena de setembre, quin estrès, tu. I la imatge d'aquesta setmana. I aquest pare que ha vist com el mar li engolia la vida i tota esperança, i que ha tingut la mala sort de sobreviure. Què dic "mala sort", si la vida és un regal? Com goso? I aquest cap de setmana ens desestressarem amb un mojito i unes bones converses sobre la (nostra) vida quotidiana. Potser farem un racó a l'agenda per anar a encendre una espelma o fer un minut de silenci, potser signarem mil peticions més. I així, anar fent. Però ja no es pot anar fent. Jo ja no puc. I no sé què fer. Però la impotència que sento ja no és de les d'anar passant dies i empenyent anys perquè-què-hem-de-fer-sinó. La impotència, avui, és culpable i és un luxe.

Un "Contacontes" per acompanyar els membres d'aquesta família en els seus respectius viatges, i per acompanyar totes aquestes persones que només, només, intenten fugir de l'horror.