Treballar sense parar durant setmanes, cada dia, sense distingir dilluns de dissabtes, fins a les mil, no sé fins on s'aguanta, però no m'han quedat gens de ganes d'esbrinar-ho. Els rècords, per a les Olimpíades, i les gestes sobrehumanes, per als superherois. Es perd de tal manera el món de vista que no hi ha ni temps d'anar a comprar pa per esmorzar, ni de treure el Leo a passejar, per no parlar d'altres seqüeles com ara ulls enrogits, esquena destrossada i neurones en procés de descomposició. Això no és vida, crec que hi estaríem tots d'acord. Però aquests experiments autodestructius s'acaben.... i per sort, de moment sempre han tingut un bon final. Finals en forma de fantàstiques recompenses.
Ara, en ple retorn a ralentí a l'activitat, veig com n'és, d'absurda, aquesta manera de fer, de deixar-se dur. No pot ser que dels últims dos mesos, el millor hagin estat els últims set dies, els únics dies que he viscut. Diríem que toca canviar aquesta dinàmica, oi? El pitjor del cas és que no és la primera vegada que entro en aquestes espirals, però teniu permís, si em falla la determinació i em deixo xuclar de nou, per clavar-me un mastegot. Encara que sigui virtual, tindrà el seu efecte, que sóc molt sentida.
