Demà és un dia trist. Tanquen les teues portes al barri de les Corts. Podria fer un bonic tapís amb els cartells de les pel·lícules que m'has deixat veure i viure a casa teua. I podria dir, sense dubtar, que eres el meu cine, i que has sigut una part important de la meua vida.
No sé què se'n farà, de les files de butaques buides, de les pantalles apagades, de la cabina de projecció, de l'olor de crispetes... S'anirà esvaint fins que algun Mr Marshall hi entafori un bloc de pisos o una casa de joc per escurar butxaques i cervells.
Demà volia venir a dir-te adéu, però em serà impossible. Aquelles puntes de feina horroroses preestivals, una excusa molt mediocre per al comiat d'un v(b)ell amic, ja ho sé. Però sí que et vull donar les gràcies per tan bones estones, regals que m'emporto i que duraran per sempre.
Demà es tanca una altra porta. I ja en són moltes, massa.
M'acomiado amb un adéu, però amb la il·lusió d'un "fins aviat", a veure si mentrestant marxa la grisor i recuperem els nostres petits paradisos.
