He seguit fent connexions: destarotat > tarot... I he fantasiejat amb la possibilitat que ‘tarot’ fos l’origen de ‘destarotat’, i que l’adjectiu recollís una descol·locació de les cartes i, per extensió, un possible contratemps del destí. He anat al diccionari a autodesmuntar-me la teoria. Per un moment ha estat a punt de saltar la sorpresa: efectivament, ‘destarotat’ ve de ‘tarot’, però aquest ‘tarot’ no són les cartes endevinatòries, sinó (es veu) el broc gros d’un càntir. Po-po-po-poooo... Bé, pot tenir la seva lògica: un càntir sense broc pot fer que en beure-hi es produeixi un desbordament que et deixi feta un desgavell –perquè ai, no he pensat a dir que allà baix ‘destarotat’ també vol dir ‘desgavellat’, un sentit que no recull el diccionari. [Parèntesi d'esbroncada interior: si el diccionari no recull aquest sentit, no veus que aquesta possible lògica fa aigües pertot, com si fos un càntir amb cent brocs?]
En resum, ‘destarotat’ sí que surt als diccionaris, el que no hi surt és aquest sentit. Per què? Potser només l’utilitzo jo, amb aquest significat? No seria estrany; de fet, no he trobat mai ningú que digués ‘fesols, col i arròs’, en aquest ordre. Però aquesta és una altra història.
Nota: això originàriament havia de ser un tuit, però era complicat de sintetitzar. I no m'agraden els fils. Gràcies, blog!
