Tornaré de Beirut per encarar un nou comiat.
I deixaré les meues oliveres, guardianes de tots els somnis que ja no podran ser. Que no me les arrenquin, que no se les emportin, que les deixin seguir enfonsant les arrels al pas de les estacions, de les ventades i la sequera, de les tempestes i la solana, amb la seua impassibilitat majestuosa al tràfec de conills, serps, moixons i sargantanes. Mirall dels Ports del turó estant on ja no pujaré cap més vespre d’estiu ni cap altre matí de tardor a atalaiar la contrada ni a dibuixar projectes fallits enfilada a les seues branques sinuoses o asseguda a les seues soques robustes. Les meues oliveres... custòdies també de totes les coses que volia que m’ensenyessin, de tot allò que volia aprendre i que es quedarà embolcallat en paperines de llavors que deixaré sense sembrar.
Tant de bo que qui us cobeja ara us sàpiga cuidar, que no us
abandoni com faig jo, amb aquest dolor que em trenca i que tanmateix m’és
inevitable. Que tingui la generositat de regalar-vos la calma perquè pugueu
seguir plantant cara a aquesta vida incerta de canvi perpetu, tan aliena a la
vostra rutina assossegada. Que us deixi ser, bellíssimes, perfectes, fidels a la magnífica terra roja barrejada amb còdols de barranc que us sosté.
Aquí deixaré, amb les oliveres, els cels de colors
impossibles, el pi d’ombra sàvia i grada de refilets, els vaivens de l’eucaliptus,
l’ametller de flors selectes, les figueres de melmelades llamineres i els
tarongers de sucs matiners. També els garrofers,
les carrasques, les atzavares i el trio de pereres supervivents. I farigoles, espígols, fonolls, espàrrecs,
ortigues... i el meu gessamí evocador de terres orientals, perfum de migdiades
gronxades a l’hamaca. I l’herba de Sant Joan, la marialluïsa, els magraners,
les pròdigues moreres i el gran caqui arraconat vora la mànega del reg.
Que aquesta finca que tanta vida m’ha inspirat esdevingui el
verger somiat, o si més no el verger d’un altre somni tant o més bonic. I que
em perdoni per no haver pogut acompanyar-la tot el camí que hauria volgut que féssim plegades. Vull pensar que la vida no deixa de ser sàvia, malgrat la seua cruesa.
