Que xulo que era això dels blogs. És fàcil i a vegades inevitable perdre's per facebooks i twitters, però sempre he pensat que els blogs són un espai per trobar-se. M'agrada tornar-m'hi a trobar, i m'agradaria tornar a trobar-vos-hi.
La casualitat, o la causalitat, ha volgut que torni al blog quan sóc a les portes d'un nou canvi de vida, un dels grossos. Aquesta serà segurament la meua última setmana a Barcelona, vivint-hi. Em costa de verbalitzar i tot, uf. De fa uns dies moure's per la ciutat ha agafat un aire de comiat, però tot i així m'està costant molt tancar portes. Ahir vaig fer la que havia de ser l'última classe de ceràmica amb la Chisato, però només vaig poder esmaltar la tetera, perquè la sucrera no estava cuita. Amb el dubte de si aconseguiré extreure un parell d'hores més del meu tetris logístic per esmaltar i recollir les peces pendents, vaig sortir del taller que ja era fosc. Tot i que sempre m'afanyo per passar ràpid el tros odiós de Via Laietana, ahir vaig caminar tranquil·lament, amb les mans a la butxaca i observant el meu voltant amb la curiositat d'un primer dia. A la plaça de Ramon Berenguer vaig veure un senyor que intentava alçar-se d'una cadira i no podia; vaig acostar-m'hi i li vaig preguntar si volia que l'ajudés. Em va demanar si el podia acompanyar fins al costat de La Colmena, que vivia allí, que era vidu i arquitecte, i que es deia Lluís. Jo li vaig dir que havia treballat un temps al carrer Llibreteria, en una agència de traducció. Vam arribar fins a la porta de casa seua, es va treure la gorra i em va agrair per quarta o cinquena vegada que l'hagués acompanyat. Em va desitjar llarga vida. I vaig pensar que havia sigut una manera bonica de dir adéu a Barcelona. Em va fer feliç dedicar aquells minuts a aquell senyor menut i encongit, de peus grans i ulls blaus. Em va alegrar saber que allí encara hi vivia algú amb més història que el turisme massiu i l'airbnb. Una alegria tanmateix agredolça si me l'imagino en la soledat del seu dia a dia. En deixar-lo, vaig seguir fins a la plaça del Rei, preciosa, i en tombar per Santa Clara vaig passar per davant d'un arpista que tocava al costat del Frederic Marés. A cada pas meu s'esmorteïa el so de l'arpa i m'arribaven les notes de l'enèsima versió del "Hallellujah" del Leonard, una cançó que sempre embolcalla l'ambient, en aquest cas l'esplanada de la Catedral, amb la silueta majestuosa retallada sobre el cel de quarts de vuit. Sorprenentment hi havia poca gent; les parades dels antiquaris sembla que no són reclam com els mangos i les zares del Portal de l'Àngel, però ho van ser per mi i passejar-m'hi i embadalir-me en les antigalles em va servir de colofó perfecte d'aquell breu però intens trajecte des del taller de ceràmica de la Chisato. Així és Barcelona, aquesta és la Barcelona que trobaré a faltar. Però estic contenta de saber que encara existeix, que conserva aquests oasis que la fan tan humana i tan única malgrat tots els malgrats.
I al marge del que em pugui brindar la ciutat aquests últims dies, he volgut també acomiadar-me de la meua vida a Barcelona (de Barcelona no te'n pots acomiadar mai) anant a conèixer llocs que no m'havia dignat a visitar en tots aquests anys, gairebé vint (oh vergonya que no hi ha coixí prou gran per amagar). I amb aquesta idea dilluns vaig fer de turista per Sant Andreu, un barri on només havia posat els peus un parell de vegades, fa anys en una barbacoa a casa d'un amic i no fa tant en un concert al SAT. Una pena no haver-ho fet més vegades. Aquí quatre fotos de la meua petita ruta de descoberta:
M'agradaria reprendre el ritme blogaire que vaig tenir fa un temps i escriure sobre les coses petites (o grans) del dia a dia. Hauria de ser més breu, en sóc conscient. A veure si me'n surto, perquè és xulo això dels blogs!
PS: Per cert, vam tornar de Viena fa més d'un any (passen moltes coses entre post i post, glups). Quan ja estigui més instal·lada a la nostra nova casa vora l'Ebre, faré ruta de blogs, que tinc ganes de saber de vosaltres.
