Fa temps que m'intento protegir de les notícies perquè ja no les tolero, però n'hi ha que es filtren inevitablement, i les que em deixen més mal cos tenen a veure amb agressions xenòfobes, homòfobes i masclistes. M'ho regiren tot, em resulten tan incomprensibles i em generen tanta impotència que m'arriben a paralitzar quan em poso a buscar-ne el perquè. No les puc entendre, justament perquè no hi ha res a entendre.
S'han fet passos endavant i se'n segueixen fent, és innegable, però hi ha encara episodis tan brutals, emparats i atiats massa sovint per (ir)responsables polítics i usurpadors de la moral, que els motius per celebrar obvietats vestides d'avanços a vegades s'han de disfressar per creure'ns que evolucionem. Vivim en una societat defectuosa en què encara hem de reivindicar el dret a ser i a estimar.
Visualitzem que som i que estimem. No tothom pot dir el mateix. Reivindiquem-ho i celebrem-ho. Avui és el dia de l'alliberament LGTB. Potser arribarà un dia que els dies no caldrà marcar-los per allò que els falta, perquè haurem conquerit la normalitat, però perquè sigui així ens hi hem de posar.
Avui reivindiquem i a la nit i durant tot el cap de setmana, aquí que podem, amb el cap ben alt, deixem-nos veure i celebrem-ho, que tenim el Pride a Barcelona! Festa, espectacle i diversió assegurats, per a tots els públics. Qui s'hi anima?
He triat una cançó no gaire actual i no gaire representativa del moviment gai, almenys com a himne. Per als que no ho sabeu, perquè segur que la coneixeu, "Englishman in New York" parla d'un personatge real, Quentin Crisp, que va ser un escriptor, il·lustrador i actor homosexual anglès molt poc convencional i a vegades polèmic dins del mateix món gai. I sí, és de l'Sting, una debilitat com una altra.
"Be yourself, no matter what they say"... Doncs això.
I per cert, contenta i amb ganes de retrobar-vos, blogaires!
