dilluns, 6 de maig del 2013

Anna

Et recordo somrient, obrint-nos la porta els diumenges, mentre veies passar el Leo, que ja des del portal corria ansiós per entrar a casa teua i saltar-te a sobre com si fes mil anys que no et veiés. Ell trencava el teu ritme pausat, però tu l'hi permeties tot. Fins i tot li tenies preparada la butaca del menjador, el seu tron folrat amb el llençol blau cel perquè no te'l deixés ple de pèls, i ell hi jeia, infinitament agraït.

Aquests dies de tornar a casa teua per decidir el destí de totes les teues coses, intuint què hauries volgut i guardant els millors records, et sentim i revivim entre fotos, llibres, roba, plantes, documents d'alumna, materials de mestra, retalls de diaris, fullets del Renoir, rutes guiades, làmines emmarcades, llibres i imatges de la teua estimada Barcelona, joguets per als menuts... tota una vida que vaig coneixent una mica més i una mica millor.

I aquests dies de llarg comiat, en què t'hem plorat i patim el teu buit, la memòria em fa saltar els duríssims últims tres mesos i em porta a recordar-te obrint-nos la porta somrient. M'agrada que sigui així, m'agrada que sigui aquesta la imatge que guardo de tu.

Espero que no em creguis massa agosarada d'escriure aquestes paraules. Ho faig perquè així ho sento, i necessitava dir-te que estigues tranquil·la: vas preparar als teus tres fills les millors maletes per a la vida, unes maletes plenes de coses bones que els ajudaran a caminar.
Avui, dia de la mare, dol més la teua absència, però precisament perquè ells saben que vas ser la millor mare, et pensarem amb un somriure, com els que tu regalaves tot i les dificultats que vas haver de vèncer al llarg de la vida, com el que vas dibuixar al marxar. I nosaltres somriurem, perquè sabem que és el que tu voldries, perquè no hi ha una altra manera.


Des de les roques, i encara amb l'embat de l'onada, et dono les gràcies pel regal que és per a mi la teua Clara, a qui cuidaré com el tresor més valuós. Ella et va acompanyar cada dia mentre aquesta malaltia despietada se t'emportava inexorablement. Ara l'acompanyaré jo a ella; ens acompanyarem l'una a l'altra, i seguirem caminant.
Bon viatge, Anna, i que t'acaroni el núvol blanc.